Jose Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València

“Cal fregir una o dues cebes en mantega de coco i agregar-hi 250 mil·lilitres d'aigua. A continuació, s’ha d’afegir canyella, pebre i pinyons, i sotmetre-ho a ebullició, i afegir-hi després 100 grams d'arròs i 40 mm de sang humana. El preparat s'emboteix en pell artificial i es porta a cuinar durant 20 minuts.”

Aquesta recepta de Raúl Escuín, procedent d'una família de carnissers i establert a Alloza (Terol), va donar lloc fa cinc anys a un projecte titulat Tu i la teua botifarra. A l'interessat, se li extreia la seua pròpia sang per utilitzar-la com a ingredient principal d'una botifarra que es va anomenar “vegana”. La seua idea va ser recollida en mitjans nacionals i internacionals.

Pot dir-se “vegana”?

“L'ésser humà és un animal, però com que hi ha consentiment, no hi ha abús animal ni maltractament, per la qual cosa el producte sí que seria vegà”, argumentava l'autor d'aquesta extravagant proposta.

És correcta la seua afirmació? El veganisme, d'acord amb la definició de la Societat Vegana del Regne Unit, és una forma de vida que mira d’excloure, en la mesura que siga possible i practicable, tota forma d'explotació i crueltat respecte als animals per a alimentació, vestimenta o qualsevol altre propòsit. Per tant, des d'aquest punt de vista, sí: seria correcte considerar-la com un aliment vegà.

Des d’aquesta premissa seria possible aleshores preparar botifarres amb sang d'un porc viu que no patís. Així va procedir l'artista John O’Shea dins d'un projecte titulat Black Market Pudding, evitant l'acte del sacrifici. Encara que, segons l'autor, el seu plantejament “col·loca en la posició que el consumidor actue més com un paràsit que no com un carnívor tradicional. Això obre la necessitat de debats sobre els drets dels animals i l'ètica de la indústria de la carn”.

Altres intents

La botifarra vegana d’Alloza tenia precedents. En 2003, un grup artístic anomenat ENEMA va preparar salsitxes a la manera tradicional cubana, però amb sang donada per diversos membres del col·lectiu. Ho van presentar en la VIII Biennal de l'Havana, dins de l'exposició Arte y vida.

I hi ha documentat un altre cas, que va ocórrer en 2007 a la base aèria de Fürstenfeldbruck, prop de Munic. Dos soldats van elaborar amb la seua sang salsitxes Bratwurst afegint-hi ceba, cansalada, espècies i pa ratllat. Quan un altre dels soldats va informar l'oficial superior que estaven sol·licitant sang dels seus companys i els seus familiars per continuar elaborant aquesta especialitat, van ser suspesos dels seus llocs.

Així i tot, el precursor d'aquest “corrent” gastronòmic va ser Michel Journiac. En 1969, durant la seua actuació Messe pour un corps (‘Missa per a un cos’) a la galeria Templon de París, aquest artista francès va presentar al públic una salsitxa cuinada amb la seua pròpia sang.

Una de les imatges més destacades d'aquesta performance es va publicar en la revista arTitudes en 1974. En la fotografia es pot veure l'artista recolzat amb un torniquet a l’avantbraç, mentre una persona anònima li extrau l'ingredient bàsic de la salsitxa amb una xeringa.

Dubtes legals als Països Baixos

Més recentment, en 2018, la periodista holandesa Gwen van der Zwan també va usar la seua pròpia sang com a ingredient culinari, però la van assaltar dubtes legals. Va consultar l'advocat penalista Tom Gijsberts i aquest li va indicar que no s'havia produït mai un cas comparable als Països Baixos. “Encara que no trobe cap disposició legal que prohibisca utilitzar la seua pròpia sang en una salsitxa, ho desaconselle expressament a causa de la falta de claredat en la normativa sobre aquest punt i les possibles conseqüències, penals o no”, va aclarir l'expert.

La periodista, però, va continuar avant amb el seu propòsit i va topar amb un problema addicional: trobar a algú que li extragués la sang. Per a això va recórrer a l'aplicació de cites Inner Circle, buscant algun metge disposat a traure-li un poc de sang en la seua primera trobada. Davant la insistència del seu advocat, que l’advertia que podia estar incorrent en un delicte, va visualitzar diversos vídeos per a aprendre a fer-ho pel seu compte.

Després de l'extracció, una amiga surinamesa la va ajudar a preparar una botifarra de Surinam amb massa de llentilles, puré de tomaca, salsa de soja i espècies. Com que en sobrava bastant, ambdues van tenir la idea de donar les restes als ocells del Westerpark, a Amsterdam. De nou, l'advocat els va avisar que la seua conducta podria ser constitutiva de maltractament animal, d'acord amb l'article 2.1 de la Llei sobre animals del seu país.

És perillosa?

L'advocat consultat per Gwen van der Zwan també es va aventurar a opinar que el consum de botifarra humana probablement no era perjudicial per a la salut, sempre que no contingués virus. Tanmateix, això és molt qüestionable, perquè poden albergar prions (agents de la malaltia de Creutzfeldt-Jakob), micotoxines o microplàstics, entre altres substàncies nocives.

Si, a això, hi sumem que ens trobem davant un cas en el límit de la legalitat alimentària, possiblement no és bona idea preparar ni degustar una d'aquestes “botifarres veganes”. Jo –no cal dir-ho– no tinc interès a tastar-ne.

Jose Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.