Marta Vergara Martínez, Universitat de València

Els acudits són exemplars humorístics en què el desenllaç carregat d'emocions plaents arriba després d'un esforç extra de comprensió. És el que denominem “agafar” o “pescar” un acudit. Encaixem les peces que a primera vista semblen desordenades i, chapeau!, esclata la rialla.

És una cosa que tots hem experimentat: el benestar que sentim és un gran reforçament de la conducta. Aquesta diversió és conseqüència de l'activació de circuits cerebrals àmpliament estudiats en el camp de la motivació.

Incongruència inesperada

La comprensió de molts acudits es basa a resoldre una incongruència entre dues premisses que sembla que no tenen relació. En revisar la informació i trobar una forma alternativa i original de relacionar els referents (mitjançant una segona interpretació capciosa i inesperada), el nostre cervell respon amb un somriure. Això és exactament el que passa en el següent exemple:

Què tenen en comú una bruixa i un cap de setmana?

Que tots dos se’n van volant

Aparentment, una bruixa i un cap de setmana no tenen relació. És només en llegir la següent frase (“Que tots dos se’n van volant”) que revisem els significats tenint en compte aquesta resposta i comprovem una característica comuna, si bé inesperada, entre tots dos.

Un exercici en tres fases

El nostre cervell es delecta davant aquesta mena d'exercicis cognitius. Aquests processos queden reflectits en la teoria de l'apreciació de l'humor de Suls.

Aquesta teoria estableix tres fases en l'apreciació de l'humor: detecció de la incongruència, elaboració i resolució. La resolució desencadena la reacció emocional plaent.

Quins circuits cerebrals sustenten la comprensió d'aquests acudits?

L'ús de tècniques de neuroimatgeria com la ressonància magnètica funcional (RMf) i el registre d'activitat electroencefalogràfica (EEG) han permès, respectivament, dissociar les àrees específicament involucrades en el processament d'acudits i seqüenciar les operacions cognitives que inicialment va proposar el model de Suls en 1972.

Dos estudis recents aborden el processament d'acudits del tipus pregunta-resposta (com l'exemple indicat més amunt, però en japonès) mitjançant RMf i mitjançant registre d’EEG.

En el primer cas, els participants llegien cada fragment de l'acudit mentre s'obtenien imatges del seu cervell mitjançant RMf. L'ús d'acudits amb aquesta estructura permet dissociar clarament l'activitat cerebral que participa en la fase d'incongruència (processament de la pregunta: “Què tenen en comú una bruixa i un cap de setmana?”) de l'activitat cerebral que participa en la fase de resolució (comprensió de la resposta: “que tots dos se’n van volant”).

Valoració subjectiva: té gràcia?

Els resultats van revelar una activació significativa de l'amígdala de l'hemisferi esquerre en la fase de resolució. L'activació de l'amígdala estava directament relacionada amb la valoració subjectiva de com de graciós i convincent era l'acudit. L'amígdala detecta la informació rellevant i connecta el component cognitiu (incongruència entre “bruixa” i “cap de setmana”) amb el component emocional (resolució i gaudi en integrar “anar-se’n volant”) en la comprensió d'aquests acudits.

Això es deu a les projeccions neuronals entre diverses àrees cerebrals: còrtex, amígdala i sistema mesocorticolímbic. El còrtex proporciona el component cognitiu. En el sistema mesocorticolímbic es troba l'ínsula anterior, suport del component emocional de l'alegria o felicitat, a més de zones com el nucli accumbens, l'àrea tegmental ventral i l'hipotàlem.

Acudits en diferents formats

Una recent metaanàlisi revela que aquestes estructures subcorticals exerceixen aquest tipus d'influència independentment del tipus d'estímul presentat, ja siga verbal, visual o auditiu. És a dir, l'activació de sistemes subcorticals seria característica de l'experiència humorística en si mateixa més que un efecte del tipus d'acudit.

A més, les dades neuropsicològiques adverteixen que el funcionament correcte de l'amígdala és decisiu per a processar correctament estímuls emocionals rellevants per al subjecte.

Els pacients amb danys en l'amígdala cerebral esquerra mostren problemes per a codificar i recordar paraules amb valor emocional positiu o negatiu.

Teoria de la ment

També s'han relacionat els danys en l'amígdala esquerra amb problemes de teoria de la ment o capacitat per a adoptar la perspectiva d'altres i entendre que els seus interessos, desitjos i pensaments poden diferir dels nostres.

Aquesta capacitat participa en l'ús pragmàtic del llenguatge i serveix, a més, per a captar interpretacions alternatives de conceptes i poder “pescar” un acudit.

No és sorprenent, per tant, que les persones amb trastorn de l'espectre autista (TEA), que mostren problemes en la teoria de la ment, presenten dificultats de comprensió d'acudits.

Quant tardem a ‘pescar-lo’?

Els resultats sobre àrees cerebrals implicades en el processament d'acudits, obtinguts mitjançant RMf, es complementen amb resultats obtinguts amb tècniques de millor resolució temporal. Per exemple, l’EEG permet registrar l'activitat cerebral a la mateixa velocitat a què ocorren processos cognitius en l'escala de mil·lisegons. Per això és ideal per a mesurar processos tan ràpids com els que condueixen a “pescar” un acudit.

Un estudi utilitzà acudits d'estructura pregunta-resposta i va registrar l'activitat EEG durant la lectura d'aquests. Així, obtingué dues respostes cerebrals paradigmàtiques durant el processament lingüístic: la N400 i el P600.

La N400 és un pic de voltatge entorn dels 400 ms (mil·lisegons) després de presentar-se l'estímul. La seua amplitud és sensible a la incongruència semàntica, és a dir, augmenta davant estímuls no relacionats (per exemple, en processar “cap de setmana ” després de “bruixa”).

La P600 és un altre pic que es registra als 600 ms de l’estímul. Aquesta resposta és sensible a la revisió i la reparació semàntica posterior a la detecció d'incongruència. La seua amplitud augmenta en reinterpretar les premisses inicials (“bruixa” i “cap de setmana”) concorde amb la informació nova trobada (“perquè tots dos se’n van volant”).

Curiosament, l'increment de l'amplitud de la P600 (i no la N400) es correlacionava amb la valoració subjectiva sobre el grau en què l'acudit era graciós. Aquest resultat és anàleg a l'obtingut en l'estudi amb RMf adés citat en relació amb l'amígdala.

En resum, mitjançant el registrament d'activitat elèctrica procedent del cervell podem capturar el marcador temporal de “pescar” un acudit (P600). Sentir que un acudit és molt bo queda reflectit en l'augment d'aquesta oscil·lació elèctrica cerebral.

Qüestió de mil·lisegons

En definitiva, molts acudits presenten una estructura del tipus incongruència-resolució. Durant la comprensió d’aquests, en menys d'un segon, detectem la incongruència (400 ms). Després tractem de resoldre-la elaborant diferents hipòtesis fins a trobar-ne la resolució final (600 ms), sorprenent i atractiva alhora.

Aquest darrer pas provoca una reacció dopaminèrgica subcortical en què participa l'amígdala de l'hemisferi esquerre, que desferma la delectació, així com una recreació del mateix procés durant els instants següents.

L'activació d'aquesta xarxa subcortical està altament relacionada amb la valoració d'estímuls rellevants per a cada persona. Per això podem entendre un acudit d’humor negre* que no ens faça gens de gràcia.

A més, els trets de personalitat condicionen parcialment el nostre sentit de l'humor. Per exemple, les persones amb alta obertura a l'experiència prefereixen els acudits absurds als acudits tipus incongruència-resolució.

Tot i això, les persones amb trets més conservadors mostren el perfil contrari. Així mateix, les persones extravertides són més sensibles a l'experiència emocional dels acudits, mentre que els qui puntuen alt en neuroticisme són més sensibles al component cognitiu.

Per tot plegat, si no rius del pèssim joc de paraules que ha amollat el teu cunyat per Nadal, podràs contestar-li amb les dades d'aquest article. Digues-li que el seu acudit no ha sigut prou atractiu per al teu circuit mesocorticolímbic. Amb aquesta resposta és probable que el pròxim cunyat sigues tu.

Aquest article és part del treball de pràcticum de Psicologia (Universitat de València) de l'estudiant de grau Josep Reyes Añó, tutoritzat per la professora Marta Vergara Martínez.

Marta Vergara Martínez, Professora Titular, Dep. Psicologia Evolutiva i de l 'Educació, ERI-Lectura, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.