Alberto Sols va nàixer l’any 1917 a Sax. Va començar els seus estudis a la Facultat de Medicina de la Universitat de València en 1935, però a causa de la Guerra Civil va haver d’interrompre’ls temporalment. En acabar la guerra, va reprendre el segon curs de Medicina a Burjassot. No obstant això, Sols va trobar certes dificultats que el van obligar a continuar els estudis a Madrid, on va residir fins a acabar la llicenciatura en 1944.  Posteriorment es va mudar a Barcelona, on va continuar la seua formació acadèmica i es va endinsar per primera vegada en la investigació científica amb els catedràtics de Fisiologia de la Universitat de Barcelona Juan Jiménez Vargas i Francisco Ponz.

Alhora que investigava a la Universitat de Barcelona, també va exercir com a secretari de la Revista Española de Fisiología. Aquesta publicació trimestral estava destinada a oferir un mitjà de difusió internacional dels treballs de recerca realitzats pels investigadors espanyols en aquest camp. De 1946 a 1951, anys en què Sols va ocupar aquest lloc, hi va dedicar gran part del seu temps. Així ho recollia una memòria: “M’he esforçat a depurar la qualitat i millorar la presentació de treballs aliens i propis, així com augmentar-ne la difusió. Amb la complexitat actual en matèria d’informació científica és fonamental l’encert en la comunicació”.

L’any 1949 Sols va viatjar a Oxford per formar part del Departament de Fisiologia durant unes quantes setmanes. En aquest moment va aprofitar l’ocasió per a treballar amb R.B. Fisher i Donald Parsons, dos investigadors que havien desenvolupat un mètode d’estudi de l’absorció intestinal. A més, en aquest viatge Sols es va trobar per primera vegada amb Severo Ochoa, que aleshores era un jove investigador que encara no havia assolit la projecció internacional fruit de les seues investigacions en les dècades posteriors. A partir d’aquesta experiència, Sols comença a desenvolupar un gran interès i viatja als Estats Units per obrir les fronteres de les seues investigacions.

L’any 1951 Sols va aconseguir a la fi el finançament per a l’estada als Estats Units, que corre a càrrec del CSIC. D’aquesta manera, comença a treballar amb Carl Cori a la Universitat de Washington. Una vegada ací, comparteix amb Robert Crane un treball de recerca sobre la inhibició de l’hexocinasa del cervell, el qual va ser molt fructífer i va durar prop de dos anys i mig.

Severo Ochoa: el Dr. Sols ha sigut el primer científic a plantar amb èxit la bioquímica en sòl espanyol” 

Tres anys després, Sols torna a Espanya després de de garantir-li una secció d’enzimologia  a l’Instituto Español de Fisiología y Bioquímica del CSIC. A més, en 1955 es va constituir el Comité Nacional de Bioquímica amb l’objectiu de millorar la representació dels bioquímics espanyols en la International Union of Biochemistry. Albert Sols en va formar part com a secretari des del primer moment fins a l’any 1968. De fet, tanta era la seua preocupació per l’encallament de la ciència espanyola que també va ocupar càrrecs de responsabilitat del CSIC de 1958 a 1966.

L’any 1962 el laboratori que dirigia Sols va rebre la primera subvenció que va atorgar el govern dels Estats Units a Espanya. Aquesta beca, que era gestionada pels National Institutes of Health, va suposar un símbol del canvi que estava presenciant la ciència espanyola. Per a aconseguir-la, Sols tenia la recomanació de Severo Ochoa, el qual formava part de la comissió encarregada d’atorgar-la. Ochoa assegurava en una carta al cap d’ajudes dels NIH que “el Dr. Sols ha sigut el primer científic a plantar amb èxit la bioquímica en sòl espanyol”.

A partir d’aquest moment, Sols va començar a ser un conferenciant habitual als congressos dels Estats Units. Aquesta tasca es va convertir en un dels seus estímuls principals. D’altra banda, va formar part d’una gran quantitat de societats internacionals, com la Federació Europea de Societats Bioquímiques o la International Cell Research Organization. En aquesta dècada, de 1960 a 1970, va treballar també amb Severo Ochoa per expandir la implantació de la bioquímica a la universitat espanyola.

Ja en 1981, li va arribar el reconeixement atorgat pel Premi Príncep d’Astúries, que va precedir el seu nomenament com a doctor honoris causa per les universitats de Santander, Barcelona, i Alacant en 1982, 1983 i 1984, respectivament. El 30 de març de 1989 Sols va ingressar a la Real Academia de Medicina i aquell mateix any va morir. Tanmateix, el seu paper en la internacionalització de la ciència espanyola i l’impuls de la bioquímica són un llegat inesborrable.

*Totes les imatges han sigut cedides pel Centre d'Estudis i Arxiu Històric Municipal Alberto Sols (CEAHM)