Logo de la Universitat de València Logo del portal

  • Laboratori

Personatges i espais de ciència: Josep Maria Melià, “Pigmalión”

Personatges i espais de ciència: Josep Maria Melià, “Pigmalión”

Acaba l’any 2015 i amb aquest la celebració de l’any internacional de la llum. Un any en què s’han succeït amb èxit multitud d’activitats de divulgació vinculades amb diferents branques del coneixement científic. L’astronomia, una ciència basada essencialment en l’observació de la llum en totes les seues formes, ha estat una de les disciplines al voltant de la qual s’han organitzat nombroses iniciatives, coincidint amb la commemoració de la publicació, fa ara cinquanta anys, del descobriment de la radiació de fons de microones per part dels físics nordamericans Arno Allan Penzias i Robert Woodrow Wilson.

Sens dubte, la divulgació és un instrument que ens permet analitzar el pols de l’activitat científica, que no existeix aïllada del mon que l’envolta. El públic, ja siga com espectador, caixa de ressonància o sustentador, resulta necessari per a l’exercici de la ciència professional. La divulgació científica es pot entendre, per tant, com un vehicle de mediació que interactua de forma activa entre l’activitat científica i la societat. De fet, resulta especialment interessant per a analitzar tant la manera en la qual es disseminen els conceptes científics en el medi social com la forma en què s’obté aquest coneixement. És per aquest motiu que hem decidit tancar l’any 2015 amb una biografia dedicada a un dels grans divulgadors de l’astronomia valencians del segle XX.

Al districte de la Saïdia de la ciutat de València, al barri de Marxalenes, es troba el carrer José Melià, Pigmalión. La figura de Josep Maria Melià Bernabeu (1885–1974), àlies “Pigmalión”, és totalment desconeguda per a molts. No obstant això, la decisió municipal presa al juliol de 1974 d’anomenar el carrer amb el seu nom, dos mesos després de la seua mort, dóna bona mostra de la importància que va arribar a adquirir en la societat valenciana de mitjan segle XX. En efecte, Pigmalión va ser un conegut escriptor i divulgador científic, amant de l'astronomia, que va formar part dels cercles d'artistes i intel·lectuals de la València d'aquells anys, com posa de relleu la seua presència en les reunions i tertúlies organitzades a les llars d'alguns dels artistes més destacats del moment, com el pintor Leopoldo García Ramón o el músic Juan Lamonte de Grignón.

Fill de pares analfabets que consideraven la lectura –en paraules del mateix Pigmalión– un entreteniment nociu i perillós, Josep Maria Melià va començar a treballar a l'edat de deu anys. Sabem que amb quinze era aprenent de mecànic electricista de tramvies elèctrics i treballava a les nits deu hores diàries en la reparació d'avaries i la neteja dels motors i reguladors dels tramvies. En paral·lel, tanmateix, portava una altra vida: llegia tot el que li queia a les mans i anhelava ser escriptor. De fet, als seus divuit anys havia escrit en uns dos-cents fulls la seua història d’home “desgraciat, condemnat a viure en la rudesa d'una vida espartana”. Però potser més important va ser el seu entusiasme per l'estudi dels cels, que el captivaria sent un adolescent en enfrontar-se a un llibre d'astronomia publicat per Robert Stawell Ball, un dels grans divulgadors d'aquesta disciplina de la Gran Bretanya victoriana. Tal com ell mateix reconeixeria:

"A mis quince años leí un libro de Astronomía y se despertó mi alma para no dormirse hasta el fin de mi vida. En la contemplación del cielo admiro la grandeza del Creador sin empañarla la mano del hombre. Me enamoré de ese Infinito y de ese Eterno donde se olvidan las ofensas y agravios de los hombres porque en toda esa grandiosa obra del Cosmos el hombre no ha intervenido".

Pigmalión acabaria per sentir-se hereu d'aquesta tradició vinculada a la divulgació de l'astronomia, que tant d’èxit va tenir durant el segle XIX i en la qual diferents figures de relleu científic excepcional van prendre part activa, emprant i adaptant les formes creades per autors com Robert Ball o el prestigiós astrònom i divulgador francès Camille Flammarion, al qual traduiria alguna de les seues obres al castellà i a qui arribaria a conèixer en persona el 1923, després d'una visita al seu observatori de Juvisy.

L'interès i els esforços de Pigmalión per divulgar el coneixement científic i alfabetitzar el poble valencià, que segons percebia, continuava vivint majoritàriament de l'agricultura i disposava d’un ambient intel·lectual, artístic, científic i industrial reduït, es van veure afavorits pel suport d’un destacat aliat i incansable animador: Vicent Blasco Ibáñez. Va ser durant els seus anys de joventut que Josep Melià va conèixer el distingit escriptor:

"Me conoció cuando era un niño, aprendiz de mecánico electricista… Se admiraba de que un obrero fuese escritor, estudiante y astrónomo sin dejar de ser obrero".

L'estreta amistat que ràpidament es va forjar entre el jove aprenent i el distingit novel·lista –i que portaria Pigmalión a actuar de secretari de Blasco Ibáñez durant la Primera Guerra Mundial– va estar en gran part basada en la idea compartida de la necessitat de difondre les idees de progrés i cultura entre la població valenciana. Per a Blasco Ibáñez, la instrucció era entesa com la pedra angular d'una educació cívica que havia de preparar les masses per a la lluita política republicana. En aquest sentit, la premsa estava destinada a jugar un paper crucial com a agent d'aquesta alfabetització. I per aquest motiu es va fundar el 1894 el diari El Pueblo, una publicació de marcat caràcter republicà que havia de jugar un destacat paper en la consolidació del blasquisme com a opció política hegemònica en la València de final del segle XIX i principi del XX.

Així les coses, no és gens estrany que les primeres incursions del jove Pigmalión en l'àmbit de la divulgació científica es produïren en aquest mitjà escrit. Els seus primers articles en El Pueblo van versar sobre el pas del cometa Halley el 1910, un fenomen astronòmic que va despertar un interès enorme entre la població i es va convertir  en un tema de gran presència en la premsa. En aquestes primeres contribucions, a més de descriure les condicions de visibilitat del cometa, explicar diferents aspectes relacionats amb la seua naturalesa i tractar de combatre els temors, recels o supersticions que històricament s'havien associat a aquest, Pigmalión no va dubtar a enaltir la labor de científics i divulgadors cèlebres com Newton o Flammarion. De forma notable, entre aquests noms trobem el d’algunes dones com Hortense Lepante. De fet, al llarg de la seua dilatada trajectòria, Pigmalión sempre va mostrar la seua simpatia per les dones, en especial aquelles que havien contribuït a aprofundir en el coneixement científic, i no va dubtar a destacar-ne les seues aportacions. A més, igual que va succeir amb altres autors en altres mitjans impresos, Pigmalión va aprofitar la visita del cometa per a exposar les vicissituds de l'activitat política espanyola i posar de manifest les seues simpaties i el seu posicionament ideològic:

"Cuando pasó en 1835 aconteció en España la célebre matanza de frailes, que ha pasado á la historia. Se alejaba sin duda el cometa para no volver, agriado por los desastres que a la humanidad y al Progreso producen las ideas religiosas; mas cuando llegó al final de su camino ordinario, fue en 1873, y el cometa, regocijado por la implantación de la República en España, sintió dejar la tierra que anunciaba días prósperos y felices… El cometa viene disgustado por ver restaurada la monarquía en España".

Aviat van seguir a aquests primers articles uns altres sobre cometes com els de Kiess i Brooks, sobre planetes i sobre eclipses com el del 17 d'abril de 1912. D'aquesta manera Pigmalión iniciaria en El Pueblo una secció d'astronomia popular en què va detallar conceptes bàsics de la disciplina, així com la naturalesa i característiques de diferents fenòmens astronòmics i diverses novetats científiques. A partir de 1912 les seues col·laboracions es van estendre a altres mitjans impresos com El País, El Luchador, La esfera, El Progreso, La Voz de Menorca, El Mercantil Valenciano, Diario de Córdoba, etc. En aquestes informacions era capaç de presentar diferents tècniques d'observació, des de les més complexes emprades pels professionals, fins a les més senzilles per als aficionats. De fet, Pigmalión era conegut per la seua activitat com a astrònom amateur, ja que realitzava en les nits propícies observacions celestes en les quals sovint era acompanyat per amics i coneguts.

Membre de la Societat Astronòmica d'Espanya i Amèrica, va entaular amb qui va ser el seu principal promotor i primer president, el prestigiós astrònom Josep Comas i Solà, una relació estreta. En certa manera es considerava el seu deixeble. Tal com ens confessa Pigmalión, va ser precisament gràcies a la recomanació de Comas i Solà que les portes de diferents observatoris europeus es van obrir per poder visitar-los. Apassionat admirador de la seua obra, va arribar a actuar com a propagandista fervent dels seus descobriments i recerques, tant a Espanya com a l'estranger, i va enaltir el seu treball en nombroses ocasions. No va ser, però, l’únic. De fet, Pigmalión es va caracteritzar per presentar, defensar i celebrar públicament en els seus articles les contribucions de científics i investigadors espanyols, com per exemple va fer també amb el radiòleg Celedonio Calatayud en sengles articles de 1911 en els quals destacava les seues contribucions al coneixement científic.

Pigmalión també va col·laborar amb iniciatives com l'Agrupació Astronòmica Aster –una associació de joves aficionats a l'astronomia fundada el 1948 a Barcelona– i es va mostrar un entusiasta d'altres com la Societat de Viatgers de l'Univers de Moscou. I és que els seus articles de divulgació no solament buscaven combatre supersticions i inculcar coneixements científics entre la població, sinó també fer viure a través d’aquests textos els somnis i fantasies que transportaven als lectors a les regions on les misèries de la vida s'esvaïen. No és gens estrany, per tant, que presentara diverses vegades idees com que la humanitat havia de rebre en un curt espai de temps proves fefaents de l'existència d'altres civilitzacions en altres mons. El més important era com l'astronomia, capaç d'aclaparar amb la seua bellesa i misteri, estava dirigida a complir una missió social a Espanya, tal com havia començat a fer en altres països en els quals –segons Pigmalión– traçava noves orientacions d'una humanitat millor, amb més seny i, per tant, més feliç.

Pigmalión combinava els seus articles en premsa amb el lliurament de conferències divulgatives. De fet, a partir de la dècada de 1910 desplega una intensa activitat en aquest àmbit, que el duu a impartir nombroses xarrades sobre astronomia popular en espais com el Centre Instructiu d'Unió Republicana del Cabanyal, el Casino Artesà del camí del Grau, el Casino Republicà del camí d’Algirós, la Universitat Popular de la Casa de la Democràcia de València, el Cercle de Belles Arts de València, l'Ateneu de Sueca, la Societat de Treballadors del Camp de Massanassa, el Casino Republicà d'Alginet, el Cercle Republicà l'Ideal de Burjassot, el Centre Instructiu Republicà de Torrent, etc. El seu prestigi el va portar fins i tot a participar com a ponent en alguna de les sessions mensuals de la secció valenciana de la Societat Espanyola de Física i Química.

Conegut propagandista republicà i anticlerical, sabem que el 1910 va participar en mítings polítics en poblacions com Xelva. Curiosament, la seua fama com a divulgador feia que en ocasions, acabat l’ acte corresponent, rebera la petició d'impartir alguna conferència sobre astronomia, petició a la qual solia accedir. No és gens estrany, puix les seues xarrades divulgatives tenien un clar component instructiu vinculat amb la tasca republicana de formar ciutadans conscients capaços de defensar la democràcia. És més, la preocupació constant de Pigmalión per educar  la població i regenerar-la a través de l'escola va fer que desenvolupara i s'involucrara personalment, per exemple, en diverses iniciatives en pro de l'educació infantil.

Les conferències divulgatives de Pigmalión, il·lustrades amb curioses i interessants projeccions dels fenòmens siderals que tractava, solien despertar sempre una expectació enorme. En aquestes intervencions el nostre autor era capaç de muntar-se en un raig de llum per realitzar un viatge per l'espai, fer història del sistema solar amb els seus planetes, satèl·lits i estrelles, elucubrar sobre els universos llunyans o explicar com la fotografia era capaç de revelar nebuloses distants. Entre els seus temes favorits trobem alguns com la història i la formació del calendari, presentat en diverses conferències, en les quals acabava per calcular i explicar les festes per a l'almanac de l’any següent. En totes actuava com a historiador conscienciós i literat documentat, revelant el seu verb fàcil, encara que de vegades atabalat, que semblava departir desordenadament sobre diferents aspectes, tot i que finalment s’oferia un discurs coherent, instructiu, entretingut i de fàcil comprensió per a l'audiència.

Algunes d'aquestes xarrades, degudament revisades i adaptades, van ser reproduïdes poc després en la ràdio. La primera d'aquestes va ser pronunciada al gener de 1924, coincidint amb els primers passos de la que es convertiria en l'emissora degana del País Valencià. De fet, durant la dècada de 1930 va començar a col·laborar de manera regular en Radio Valencia amb un espai propi a les dotze de la nit que va gaudir de gran popularitat, amb al·locucions sota el títol “El progrés científic i l'actualitat astronòmica”. Pigmalión va continuar durant les dècades següents amb les seues intervencions radiofòniques, que van passar a titular-se de manera genèrica “Miscelánea”, encara que en alguns moments van prendre el nom de “Efemérides magallánicas”. Els seus llibres Una velada astronómica en Peñíscola i Conferencias recuperen algunes d'aquestes conferències. Segons el propi Pigmalión, era habitual que les preparara poques hores abans de la seua emissió, pensant en el gran públic, sense tenir cura dels tecnicismes, sinó buscant una forma especial pròpia per atraure l'interès del radiooient:

"No me importa repetir palabras y vulgarizar definiciones si con ello logro el objeto u objetivo de estas conferencias: transmitir un conocimiento a la inteligencia del oyente que lo ignora. Con ello humanizo la Ciencia, la cual no debe ser esotérica en tanto sea un alimento del espíritu en la paz y para la prosperidad de los pueblos".

Aquesta tasca divulgativa es va veure reconeguda el 1960 quan el jurat internacional encarregat de concedir els Premios Ondas anuals de ràdio i televisió va decidir de donar a Pigmalión el guardó de millor autor de programes locals, i va destacar la seua gran labor de divulgació cultural, la diversitat dels temes tractats, l’amenitat amb què eren exposats i l'àmplia audiència que tenien.

La seua presència, anara on anara, no passava inadvertida. Distret en la forma de vestir i fins a cert punt malgirbat, la seua cabellera despentinada i els ulls vius contribuïen al fet que poguera ser vist com un excèntric o un personatge estrany. Amb tot, era una persona molt volguda, a qui molts tenien per un home bo, senzill, tendre i savi. Pigmalión solia caminar aliè a la curiositat que despertava entre les gents i durant els llargs passejos que feia pel camp era capaç d’alliçonar els llauradors i ensenyar-los a analitzar les terres i dosificar els abonaments. Qui el va conèixer destacava la dolçor de la seua parla i el seu caràcter bondadós i afable. Un caràcter forjat per un estil de vida en el qual no hi havia cabuda per al tabac i les begudes alcohòliques. Tampoc no acudia a cap casino, ni a balls, ni, per descomptat, a missa. Simpatitzant dels moviments vegetarià i naturista, en molts dels seus articles defensava la necessitat de protegir la naturalesa. El polític valencià Juli Just i Gimeno el descrivia així el 1928:

"Yo había visto muchas veces a “Pigmalión”, cruzando las calles, con su aire ausente y soñador, los libros bajo el brazo, con el sombrero negro y aludo echado sobre los ojos, dejando sólo ver del rostro unas mejillas llenas y rojas y una barba negra, redonda y rizada… la melena de “Pigmalión” tenía, para mí en medio de las multitudes ciudadanas, que él cruzaba sin casi enterarse, la significación de un grito de combate, de un temperamento original e independiente… Un día, estando en un pueblo, le conocí personalmente… Cogido al muro de la iglesia, en un costado de ella, había un andamio y sobre él trabajaba un hombre. Aquél hombre de sombrero de paja y melena, que sobre el muro tostado de sol pintaba un reloj solar, era “Pigmalión”".

La localitat a la qual es fa referència bé podria ser Benaguasil, on Pigmalión va dissenyar un rellotge de sol –igual que va fer en llocs com el Cabanyal o la Torre–. La relació de Pigmalión amb aquesta població va ser molt estreta, i va arribar a instal·lar-s’hi en diversos moments de la seua vida. Durant aquests anys es va guanyar la vida de manera semblant a com ho va fer a vegades també a València, impartint classes de cultura general i encarregant-se de la preparació de joves per a ser examinats al cap i casal de tots els cursos de batxiller. A Benaguasil, fidel a la seua idea d’educar el poble illetrat, va escometre la tasca d'organitzar també cicles de xarrades i conferències instructives, a les quals en alguna ocasió van arribar a assistir prop de vuit-centes persones i que van impartir de manera gratuïta diferents personalitats, al mateix temps que es va encarregar d'editar, dirigir, redactar i distribuir la revista Prometeu.

Pigmalión va viure per a veure com part dels seus esforços per divulgar l'astronomia i inculcar l'interès per l'observació celeste entre la població valenciana van portar a la creació, el 1972, de l'Associació Valenciana d'Astronomia. No obstant això, la seua edat avançada i l’estat de salut el van privar de participar-hi activament. De fet, Josep Maria Melià va morir el 22 de maig de 1974 a València. Les seues restes van ser traslladades, quatre anys més tard, des del cementeri de Campanar a Peníscola, ciutat amb què també va mantenir un prolongat idil·li i a la qual va llegar la seua biblioteca, de més de nou mil volums. A Peníscola, igual que a Benaguasil i a València, malgrat ser per a molts un gran desconegut, hi trobem un carrer amb el seu nom que ens permet recordar la seua gran tasca com a publicista de l’astronomia.

Imatges:
Publicat per: Pedro Ruiz Castell
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies