Les séquies de l’Horta de València tenen totes elles un canal principal que naix al riu Túria, en l’assut corresponent. El seu nom tradicional és “la séquia mare” i per fer arribar l’aigua a cadascuna de les parcel·les cal que des d’ella deriven diversos canals secundaris que freqüentment tornen a dividir-se fins i tot vàries vegades. Aquestes derivacions tenen noms diversos: braç, braços, és el dels canals secundaris més importants, però també hi ha les files i els rolls fins arribar a la regadora que entra o passa pel lateral de cadascú dels camps en terrassa.

    La forma material de fer-se aquestes particions també ha estat resolta històricament de forma diversa. Les més senzilles són un portell, comporta o fins i tot un forat (també anomenat tradicionalment “ull”) en el lateral o caixer de la séquia principal. Aquests partidors usualment han disposat d’una comporta o paleta, una “post” de fusta, per obrir i tancar el pas d’aigua a la séquia secundària, tot i que hui en dia solen ser paletes metàl·liques amb un torn per facilitat la seua alçada i baixada.

    Però en el cas de les derivacions més grans des de la séquia mare entre dos braços principals la forma tradicional de partició del cabdal d’aigua ha estat i encara és el que s’anomena una llengua. El nom no és casual: la seua morfologia física està basada en un tallamar format per carreus de pedra que acaben en una fina punta encarada al corrent de l’aigua que arriba per la séquia. Solen estar al centre d’ella per partir aquest en dues parts iguals per a cadascuna de les dues noves séquies o braçals, però també hi ha casos de partir en un terç i dos terços o un quart i tres quarts, lògicament situant dit tallamar a la distància adequada dels laterals.

    Tot i que en el darrers dos segles solen tindre comportes per fer tanda entre els dos braços, en els segles passats des de l’edat Mitjana aquestes llengües no les tenien i l’aigua sempre circul·lava i es partia entre ells. La raó de tot plegat d’aquest disseny és fer una partició sempre proporcional al cabdal d’aigua que arriba per la séquia principal, siga el que siga aquest. Siga temps de sequera o d’abundància d’aigua, en no haver comportes l’acord social que va construir aquests partidors de llengües era respectat ja que a cada nova séquia li corresponia el 50%, o el 33 o el 25 per cent de l’agiua disponible.

    Les excavacions arqueològiques i els estudis dels darrers anys ens han permet constatar,a més, la seua antiguitat. Tot i que han estat objectes d’algunes modificacions en la seua estructura, en general han consistit en afegir formigó, de vegades entubar-les i instal·lar comportes per obrir i tancar el pas de l’aigua per cadascú dels braços. Però el que ha restat sense tocar han estat les dimensions de cada part del partidor: dos colzes rassasís, una de les mesures de longitud usades en la València islàmica anterior a la conquesta de Jaume I en el segle XIII i que equivalen a 105 cm d’amplària.

    És aquesta una mostra de la perdurabilitat d’aquests punts clau de repartiment de l’aigua de les hortes valencianes així com del seu origen d’època musulmana, entre els segles VIII i XII.