La vida i treball de les persones que han ocupat l’Horta de València al llarg dels segles no sols ens ha deixat un rastre material, arquitectònic i documental, sinó també un veritable patrimoni immaterial que ha estat creat, conservat i reproduït en el temps. En aquest sentit és podríem parlar de dos grans àmbits: un de primer relacionat amb el treball agrícola i la gestió de l’aigua de reg; i un de segon relacionat amb les formes de vida, costums, usos i festes que la gent anà practicants, establint i passant als seus successors fins l’actualitat.
En aquest sentit, quant al primer àmbit, hem d’incloure el saber fer per cultivar les terres, com llaurar-les, sembrar-les i collir els fruits, amb una considerable varietat de productes que no sempre foren els mateixos, diferents, per exemple, entre els medievals i els posteriors al segle XVI amb tota la gamma de nous vegetals procedents d’Amèrica. I evidentment parlem d’una veritable cultura de l’aigua: un saber fer al voltant de l’ús i la gestió de l’aigua per a regar els camps, amb pràctiques i experiències que han estat experimentades i transmeses per generacions. Pot servir d’exemple tant l’actuació dels síndics de les séquies de l’Horta quan actuen en el Tribunal de les Aigües, tot ell amb procediment oral, com també l’experiència dels antics sequiers i actuals guardes de cadascuna de les séquies, encarregats de vigilar la correcta circulació de l’aigua i l’adequada assignació d’ella a cada zona.
D’altra banda, cal tenir en compte les múltiples activitats quotidianes de la gent després del treball agrícola. Parlem de preparar els productes per al consum com el “pelar ceba”, el portar al mercat la collita diària, el fer treballs artesanals a domicili com fer “cadiretes de boga”, sens dubte el treball domèstic a l’alqueria i la barraca. I és clar, també els moments de devoció religiosa però també de festa laica, especialment aquests en les èpoques més recents.
Parlem, per tant, d’un patrimoni oral que pateix un evident perill de desaparició, no solament per la pèrdua progressiva de l’espai físic de l’Horta de València sinó especialment per la desaparició evident de les persones que l’habiten i la treballen de forma probablement encara més ràpida.
