Logo de la Universitat de València Logo Càtedra L'Horta de València: Patrimoni, Vida, Futur Sostenible Logo del portal

La Jurisdicció de Francs, marjals i extremals de la ciutat de València és una històrica institució municipal de la capital valenciana, responsable de la gestió i organització del sistema de regadiu d’una part de les terres del seu terme, concretament la situada entre els límits més orientals de la zona urbana i la mar, especialment en direcció a l’Albufera.

Molt desconeguda en general per la nostra societat, tot i que els seus orígens es remonten a l’època medieval, probablement això siga degut a que no forma ni ha format part mai del territori i jurisdicció del Tribunal de les Aigües de la Vega de València sinó que ha tingut una organització pròpia des del segle XIV.

Arran de la conquesta de València pel rei Jaume I l’any 1238, els espais irrigats de cadascuna de les séquies de l’Horta de València, amb l’excepció del corresponent a la Reial Séquia de Montcada, passaren a ser gestionats autònomament pels propietaris de les terres que en feïen ús de les set séquies o sistemes hidràulics. Justament per aquesta raó en quedaren fora les zones pantanoses, de marjal en terminologia valenciana d’origen àrab, que es trobaven al llarg de la costa del terme general de València, des dels límits meridional de la Devesa del Saler fins a la vora mar dels termes d’El Puig i Puçol, arribant per l’interior fins a les portes d’Alboraia i Benimaclet al nord de la ciutat, i de Russafa al sudest d’ella.

Aquests espais de marjal foren durant segle i mig, fins a finals del segle XIV, un espai de pastura, caça i pesca, però també de progressiva dessecació i roturació de noves terres a iniciativa normalment de particulars però amb permissos d’apropiació i ús per part del Consell municipal de la capital valenciana. Tanmateix, tot i que tenim algunes notícies de dessecacions a finals del segle XIII i principis del XIV, almenys per a la zona entre València, Russafa i l’Albufera el pas més gran en les dessecacions pogué donar-se a partir de la construcció de dos grans col·lectors de desaigüe. La séquia del Rei, que buidava vers l’Albufera les aigües sobrants des del sud de Patraix i Malilla per l’anomenada Rambleta, i la séquia d’en Fluvià que feïa la mateixa operació a l’est de Russafa portant les aigües sobrants vers el riu Túria.

Sens dubte, totes aquestes eren unes terres atraients per les seues possibilitats agrícoles, peró tasca en tot cas dura i complicada perquè calia organitzar el sistema de drenatge de les aigües sobrants, canalitzar també les aigües que arribaven de les séquies del Tribunal de les Aigües fins a la mar, i mantenir tot el sistema hidràulic en bones condicions. Per això, arran de l’arribada de la Pesta Negra el 1348 amb les mortaldats consegüents i per les destrosses materials de la llarga guerra de Castella o dels dos Peres entre el 1356 i 1365, bona part de tot aquest espai restà mig abandonat i sense manteniment, tal com passà a altres zones rurals.

Passats uns anys, a principis del 1380 el Consell municipal de València planificà una operació per tornar a posar dits espais en cultiu i sanejats, per a la qual cosa negocià unes capitulacions amb el bisbat de València per afavorir els esforços laborals i econòmics de les persones que anaren a tornar a dessecar i roturar el territori entre Russafa, Alfafar i l’Albufera. Aquesta concòrdia fou ratificada al seu torn pel rei Pere el Cerimoniós el 16 d’agost de 1386, i aquest és l’origen del què a partir d’aleshores fou coneguda com la Jurisdicció de Francs i Marjals de la ciutat de València que ha perdurat fins a l’actualitat. La raó del pacte amb el bisbe era el que les terres que foren posades en conreu foren franques del pagament de la dècima part de la collita anual (el delme eclesiàstic) a dit bisbat durant deu anys, a la fi d’afavorir els esforços per arreglar els canals i séquies. Quant a l’organització, si la titularitat corresponia al propi Consell municipal, aquest delegava en un dels jurats de la capital com comissari de dits Francs i Marjals.

Al llarg dels vora cinc segles i mig de la seua història lògicament ha passat per diverses vicissituds i transformacions, al ritme dels canvis històrics de la nostra societat. Així, amb l’abolició dels Furs de València l’any 1707 per part del rei Felip Vè d’Espanya, el sistema municipal fou modificat amb la creació de regidors i el corregidor, donant-se periòdicament conflictes de competències entre el nou municipi borbònic i l’autoritat reial. Un nou pas va donar-se l’any 1824 quan l’Ajuntament de València acordava crear la figura del Regidor comissari de Francs i Marjals amb delegació de les funcions administratives, simultàniament a la delegació de les funcions judicials per part del Corregidor.

Les reformes del segle XIX anaren en direcció a separar els sistemes judicials de les competències dels delegats reials o de l’Estat, d’una banda, i també de les institucions municipals. Tanmateix, i tal com passà amb el Tribunal de les Aigües de la Vega, la jurisdicció de Francs i Marjals continuà en mans de l’esmentat Comissari en tot allò referent a la preservació material dels sistemes de reg del seu espai així com a les competències judicials quant a les infraccions en l’activitat d’irrigació dels camps.

Posteriorment, l’any 1931 l’Ajuntament de València va aprovar unes noves Ordenances de Francs, Marjals i Extremals de la ciutat de València que han estat en vigor fins als canvis de modernització i adequació dels darrers anys.

Tradicionalment els recurssos d’aigua per a regar aquestes zones sempre vingueren de dos àmbits: les fonts i ullals de major o menor entitat que brollaven en els límits d’aquestes zones pantanoses, i dels sobrants de les séquies de la ciutat, les quals acabaven els seus canals i braços en aquestes zones de marjals. Justament el que aprofitaren aquests excedents és el per què en ocasions s’anomenaren “regs de fortuna”, però també la raó per la qual no pagaven res a les comunes de regants per fer-ne ús, si bé tampoc no els garantia que arribaren excedents i menys en temps de sequera.

Aquests espais amb marjals no sols es conservaren durant segles als voltants estrictes de l’Albufera fins Castellar i el Forn d’Alcedo, sinó que també es mantingueren a la zona de la Punta i Pou de n’Aparisi, així com al nord del riu Túria i del Cabanyal. Va ser ja als segles XVIII i XIX quan s’assecaren part d’ells, com ara al volant del molí ermita de Vera, per exemple, i també a les dues vores del final del barranc del Carraixet.

Aquesta progressiva dessecació va fer augmentar l’espai de Francs i Marjals fins a principis del segle XX, començant després de forma progressiva la seua reducció territorial a mesura que la ciutat de València va anar estenent la zona urbana sobre ell fins a l’actualitat. L’altra canvi significatiu va donar-se en la dècada del 1960 quan part d’aquestes zones s’integraren en les comunes de regants de Favara, Mestalla i Rascanya.