Al llarg dels segles, per tota l’Horta de València ha estat habitual el marcar terres i territoris per diferenciar-los d’altres veïns. Les raons han estat molt diverses: assenyalar l’espai de jurisdicció de la monarquia, el de les senyories nobiliàries o el dels municipis. També per raons agrícoles i ramaderes, com ara la delimitació de les zones de pastura protegides, cas de bovalars (per als animals de llaurada d’un poble) i les deveses (per als animals transhumants, principalment les ovelles, però també usats pels carnissers d’una localitat per a tenir els animals que havien de ser sacrificats quotidianament).

En el cas del territori de Francs, Marjals i Extremals de la ciutat de València hi ha raons afegides per a què haja estat un espai objecte preferent d’implantació de límits. D’una banda, el propi concepte de Francs i Extremals, això és, les zones de l’Horta de  València que no formaven part de les comunes de regants del Tribunal de les Aigües i de la Reial Séquia de Montcada, creades al segle XIII. Ser membre d’aquestes comunes donava dret a l’aigua del Túria per a regar, però també comportova el pagament d’un canon anual (el sequiatge) per les despeses de la comunitat per regar, tant en pagar els sequiers com en les obres per mantenir el sistema. Per tant, esdevenia necessari marcar i fitar on acabaven les terres regades per una séquia per a poder cobrar la taxa anual, però també calia marcar-ne per a no permetre que pogueren regar de dita séquia les terres situades aigües avall de la darrera parcel·la inscrita en cadascuna de les comunes. De fet, és així com neix el nom  de Francs (no pagaven sequiatge), d’Extremals (terres fora del perímetre regat per una comuna de regants de l’Horta), i de Marjals (la zona pantanosa vora mar que fou progressivament dessecada i posada en cultiu, però que no s’integrava per això en el territori de una comuna de l’Horta). I en el terme municipal de València la gestió d’aquestes noves terres és la que conformà el domini de Francs i Marjals municipal.

Si tot això comportà una tradició de posar pedres com fites que marcaren la separació entre les dues zones, hi ha una segona raó per a què en aquesta part meridional del terme d e la ciutat de València s’hi anaren posant mollons al llarg del temps. Es tracta de l’espai de l’Albufera, el qual va ser progressivament acotat per fites per assenyalar fins on arribaven les terres legalment dessecades i on començava el llac. De forma organitzada per la Corona o per l’Ajuntament de València en coneguem amb cert detall tres processos, un del segle XVIII, altre del XIX i altre del XX, tots els quals han deixat alguns (o molts) testimonis en forma de pedres o de peces de ferro per puntuar dits límits entre llac i terra de cultiu.