Les séquies són un dels principals elements vertebradors del territori i paisatge històric de l’Horta de València fins al nostre present. L’Horta és un espai irrigat i per poder regar els camps ha calgut el disseny i construcció dels diversos tipus de canals que la nodrissen, des de la séquia mare de cada sistema hidràulic o de reg, fins arribar a les menudes regadores individuals que entren a cada parcel·la.
La major part d’aquesta Horta està vertebrada d’aquesta manera, però hi ha una part que antigament i, en alguns casos fins l’actualitat, no sols ha requerit de canals per fer arribar l’aigua a les parcel·les sinó també d’altres per llevar-ne la sobrant. Ens referim a la franja costanera des de Sagunt fins a Cullera, històricament caracteritzada per ser pantanosa i plena de llacunes, la més gran i coneguda de les quals és l’Albufera.
Al sud de la desembocadura del riu Túria, entre el nucli urbà antic de la ciutat de València i el poble de Russafa, aquesta zona de marjals, nom valencià tradicional dels espais pantanosos, va ser roturada progressivament des de la Baixa Edat Mitjana. Així, a poc a poc, fins al segle XIX, va ser dessecada, fent retrocedir l’Albufera vers el sud, més enllà dels actuals pobles de Castellar-l’Oliveral, i vers l’est fins la zona de La Punta i Pinedo.
El procés de dessecació ha estat de segles, amb alguns retrocessos en certs moments històrics, però sobretot amb una certa inseguretat en la seua consolidació per les dificultats de desaiguar la zona, tant pels sobrants de les séquies de Rovella-Valladar i de Favara, com per l’aportació de bastants fonts que hi ha hagut en aquest territori.
Tècnicament, la dessecació constant de la zona ha estat resolta en base a construir escorredors, azarbes en castellà, que canalitzaven i canalitzen l’aigua sobrant tant vers l’antic riu Túria com vers la mar i sobretot vers l’Albufera. Per raons lògiques, les séquies de reg circulen per les cotes més altes del seu entorn, però els escorredors és el contrari: van per les zones més fondes, ja que la seua funció és recollir l’aigua sobrant.
Tanmateix, tot aquest territori de Francs, Marjals i Extremals de la ciutat de València no ha tingut fàcil la construcció i manteniment de tot aquest sistema de drenatge, entre altres coses per ser un espai un poc més fondo que la línia de costa, l’antiga línia de dunes de sorra entre Nazaret i el Saler. Però al mateix temps representa un espai peculiar i diferent de la resta de l’Horta de València perquè per ell van alternant-se, entrecreuant-se i complementant-se els dos tipus de canals o séquies que hem dit: les de reg i les de dessecació, i freqüentment a poca distància unes d’altres. I encara hui en dia les podem identificar en la majoria dels casos a simple vista: les de reg han estat revestides de ciment per estalviar aigua, mentre que els escorredors en moltes parts s’han mantingut de terra justament per facilitar la caiguda en ells de l’aigua sobrant del seu entorn.
