L’Horta de València ha estat i encara és fonamentalment i bàsica un espai agrari des del punt de vista de la seua activitat més pròpia. Però des de finals del segle XVIII en el seu territori començaren a construir-se algunes fàbriques, en el sentit més tècnic de la paraula. Centres de treball dedicats a una activitat manufacturera organitzada segons un sistema de divisió del treball entre els seus obrers.

Les raons de la seua aparició en alguns pobles de l’Horta de València tingueren a veure amb els canvis econòmics de finals del 1700, amb la difusió de les idees de progrés econòmic i tècnic portades pel pensament de la Il·lustració. Però en darrera instància hi hagué una altra raó molt lligada a l’Horta: perquè hi podien disposar d’un font d’energia per moure les màquines i estalviar treball: el corrent de l’aigua de les séquies, tal com fins aleshores només feïen els molins.

Els inicis foren lents i un dels casos més coneguts és la fàbrica de producció de teixit de seda que va instal·lar-se a Vinalesa, aprofitant l’aigua de la Reial Séquia de Montcada per moure algunes de les màquines del centre fabril.

Amb el pas del segle XIX i principis del XX la produccció en fàbriques anà estenen-se a altres poblacions de l’Horta, en bastants casos lligades a la producció textil com és el cas del “Molí de les Xiques”, de Silla, el qual rebé dit nom per ser un antic molí i per ser lloc d’abundant treball femení vers el 1900 en les màquines tèxtils de l’època.

També a poc a poc en els mateixos temps de principis del segle XX foren construïdes altres fàbriques rellevants en mig dels camps, com ara la fàbrica Noya instal·lada a Meliana i dedicada a la producció de ceràmica.

Evidentment aquesta és altra cara de l’Horta de València, en part lligada a l’aigua de reg però que al mateix temps transformà parcialment la vida i treball dels seus habitants en passar del camp a la fàbrica, a temps complet o temps parcial.

Des del punt de vista patrimonial, algunes d’aquestes construccions han estat protegides en els darrers anys per part dels ajuntaments i fins i tot objecte de restauració, com ara la dita antiga fàbrica de Vinalesa, convertida en centre cultural. També segons l’actual Llei de Patrimoni de la Generalitat Valenciana només són béns protegits de forma sistemàtica els fumerals que resten en peu de les antigues fàbriques valencianes, però no la resta dels edificis que puguen conservar-se.