Quan pensem en molins tradicionals, molta gent pensa com primera imatge la d’un molí de vent, a l’estil de la clàssica postal de La Manxa o de Don Quixot. Però allò cert és que al nostre món rural no són en absolut massa fàcil de trobar-ne. I això que els molins han estat les instal·lacions preindustrials de major potència i complexitat, almenys fins al segle XVIII i l’inici de la Revolució Industrial. La raó és que els molins valencians tradicionals han estat moguts per aigua, no pel vent.

I és que de molins n’hi ha hagut de diverses tipologies. Amb el nom de molins històricament s’han anomenat tant les màquines que servien per moldre els grans i fer-ne farina, com els edificis que les acollien, i fins i tot ha arribat a anomenar-se així simplement la pedra o pedres que servien per molturar els dits grans. Són artefactes que han existit de de fa mil·lenis perquè la farina forma part bàsica de l’alimentació humana, però lògicament han canviat bastant en la seua estructura i mecanismes així com quant a la font d’energia que els ha mogut.

Així, els primers molins de fa milers d’anys són els anomenats molins manuals: una simple pedra dura còncava, dins la qual es maxacaven els grans manualment amb altra pedra. A època Romana varen construir-se ja molins de majors dimensions i capacitat, moguts bé per animals de tracció bé per persones esclaves. També començaren a construir-se els primers molins moguts per aigua com font d’energia per fer girar una roda i moure la mola que xafava els grans per fer la farina.

Aquests molins hidràulics són la gran majoria dels usats en la València musulmana dels segles VIII al XIII, lligats a la seua ubicació sobre les séquies i canals de reg de les primeres hortes. I són els que continuaren fent-se funcionar i fent-ne de nous a partir de dit segle amb la conquesta i repartiment de temps de Jaume I i fins finals del segle XIX, generant-se així la imatge tan usual d’un molí valencià com una alqueria situada sobre una séquia. Només a partir de finals del 1800 començaren a ser usades altres fonts d’energia com ara el vapor i després l’electricitat passant així en el segle XX a ser alguns d’ellls veritables fàbriques modernes de farina.

Els seus usos molt majoritàriament han estat el de fer farina de diversos cereals per a elaborar després el pa, però també des de fa segles els molins tradicionals serviren per a altres activitats. Ja des de l’edat Mitjana a l’Horta de València també existiren molins arrossers per llevar la corfa de l’arròs; molins drapers o batans per preparar els teixits i draps; molins de ferro o martinets per elaborar el metall; molins de pòlvora, de barniços, de serrar fusta o marbre, per fer tatxes, i fins i tot a principis del segle XX alguns foren convertits en menudes centrals hidroelèctriques.

A l’Horta de València arribaren a existir prop de dos-cents molins hidràulics en el moment del seu màxim, vers l’any 1900 aproximadament, si bé hui en dia han desaparegut totalment una bona part d’ells per la pèrdua de funcions i eficiència davant la competència de les fàbriques. Per això l’interès de l’inventari, coneixement i valoració dels que ens han arribat, bé siguen només unes runes, bé mantinguen l’edifici o els pocs que encara tenen la seua maquinària a l’interior. Tampoc no tots ells tenen hui en dia el mateix valor patrimonial; uns pocs conserven parts de l’edifici molt antigues, fins i tot del segle XV, però en general és més habitual que siguen en bona part edificis dels segles XVIII i XIX. En tot cas, la seua ubicació física i relació amb les séquies és habitualment més antiga, en part dels casos medieval. No solen estar protegits per l’Administració, si bé en els darrers anys sí ha estat habitual que a partir dels estudis que s’han fet sobre el patrimoni hidràulic de l’Horta de València bastants dels que queden hagen estat inclosos en els inventaris locals de patrimoni.