Les alqueries, conjuntament amb les barraques, són el tipus de vivenda més conegut i també el més tradicional de l’Horta de València. Representa la forma de vivenda agrícola per excel·lència d’aquest territori, caracteritzada per reunir tant les dependències per a la família que hi vivia com les necessàries per al cultiu de la terra, conservació i emmagatzematge de les collites i també espai per als animals i utillatge agrícola. En aquest sentit representa normalment una residència de major categoria econòmica i social front a les persones que només podien viure i treballar en una barraca. També hem de tenir en compte que l’alqueria representa la forma de poblament dispersa entre els camps cultivats, contraposada en aquest sentit a la forma de viure en poblament concentrat que representen els pobles.

Però quan parlem d’alqueries de l’Horta hem de tenir en compte que no sempre han tingut el mateix significat com vivenda ni tampoc han existit les mateixes al llarg dels segles. La paraula alqueria ens ve des de la llengua àrab i dels orígens de la mateixa Horta de València en temps dels musulmans, entre els segles VIII i XIII. Però en aquells temps no significava una casa aïllada entre els camps sinó que era el equivalent a allò que hui en dia anomenem una aldea: un grupet de cases, poques, des de quatre a cinc a, en casos més grans, fins a cinquanta o seixanta.

Va ser a partir de la conquesta i repartiment de València pel rei Jaume I en el segle XIII quan els nous repobladors cristians de l’Horta tendiren a viure majoritàriament en algunes d’elles només, de tal manera que formaren pobles concentrats més grans i que, en quasi tots els casos, són els pobles i municipis actuals de l’Horta de València.

Tanmateix, no desaparegueren totalment les cases disperses perquè algunes d’elles es mantingueren com propietats de major categoria económica envoltades pels camps que li pertanyien, sovint en mans de nobles, burgesos o eclesiàstics residents a la Ciutat de València. Foren aquestes propietats, cases grans, amb cellers, graners i altres dependències les que acabaren rebent el nom comú d’alqueria durant la Baixa Edat Mitjana i l’època Moderna, tal com pot constatar-se en la documentació de l’època, mentre que les senzilles cases disperses dels llauradors eren anomenades simplement com cases o barraques.

En realitat ha estat només en els darrers temps, entre els segles XIX i XX, quan el terme alqueria ha passat a designar qualsevol casa habitada construïda de forma aïllada en l’Horta. Les raons tenen a veure en la generalització de la xicoteta propietat agrària durant el 1800, que portà a què part de la gent passara a viure en les fanecades de terra que posseïa.

Igualment ha contribuït a la proliferació d’alqueries a l’Horta el notable creixement demogràfic dels darrers dos segles, de tal manera que hui en dia associem tota casa en l’Horta a una alqueria, i totes elles en una densitat considerable que no sempre havia estat així. En època Medieval i Moderna el número d’alqueries fou limitat i l’Horta no estava tan poblada com en el darrer segle. Per això, l’interés en identificar quines són les construccions més antigues, els diversos tipus de construcció i els seus canvis en el temps, tot amb l’objectiu de poder avaluar les que representen un major valor patrimonial per a la nostra societat actual.