El territori de l’Horta de València situat al sud del llit vell del riu Túria, entre el nucli urbà consolidat de la ciutat i la mar, o més bé hui en dia els barris vora mar: de Nazaret fins Pinedo i El Saler, i fins arribar als límits meridionals del terme de la ciutat, al sud del nucli de Castellar-Oliveral, corresponen en la seua major part al domini i territori que es conegut com de Francs, Marjals i Extremals de l’Ajuntament. Per major precissió convé indicar que una estreta franja de camps i parcel·les en el seu extrem septentrional (vora la zona de l’Oceanogràfic) i nord-est ( la zona de La Punta) són el que queda hui en dia com territori regat de la comuna de la Séquia de Rovella-Valladar, la que regava el nucli urbà históric de la ciutat de València i el seu entorn més inmediat fins Russafa. I també arribaven els darrers canals o braços de reg de la séquia de Favara fins l’actual barriada de la Font de Sant Lluís

Històricament, aquest espai entre ciutat, riu vell i mar era molt més ample, fins arribar a les portes de la vella muralla de la ciutat (actual carrer Colon), de tal manera que per comprendre quins eren (i són) els camins històrics que la vertebraven i creuaven cal remuntar-se al segle XIX i revisar els plànols històrics que s’han conservat. Igualment, per comprendre el per què del traçat i recorregut de cadascú d’ells cal tenir en compte que aquesta zona de l’Horta eran un gran espai pantanós en el segle XIII, quan la conquesta de València pel rei Jaume I i el repartiment que va fer-ne de cases i terres, de manera que la construcció de camins en ella anà lligada al procés de dessecasió i posada en cultiu de dites terres. I encara una tercera variable: en termes de geografia física, aques gran espai antigament pantanós hagué de ser creuat per séquies que permetiren la dessecació, de tal manera que en ocasions els camins foren creats sobre les zones més altes del seu voltant, com ara l’espai de La Punta.

A partir de tot això plegat pot comprendre’s millor que la xarxa principal de camins principals històrics del territori de Rovella-Valladar i Francs i Marjals de la ciutat de València tinga una estructura a grans trets i primera escala general amb tendència a certa ortogonalitat i en forma de trama en rectangles, si bé per raons de les irregularitats d’elevació del terreny i la necessitat de desaiguar les aigües sobrants els camins importants més a l’oest, al sud de Russafa, creuen l’espai en diagonal, de nordoest a sudest.

El camí antic principal per la part nord, això és, paral·lel al llit vell del riu Túria fins a Nazaret era el camí del Salinar, substituït posteriorment des de la zona de l’església de Montolivet pel camí de Nazaret. Aquests dos, en arribar prop la mar, giraven noranta graus vers el sud, paral·lel a la mar, convertint-se en el camí vell de Pinedo que seguia vers la devesa del Saler. Quant als altres camins nord-sud, els tres principals han estat fins les grans transformacions de la segona meitat del segle XX la carrera d’en Corts, la carrera de la Font de Sant Lluís i el camí de Malilla, el qual tenia la seua continuació com camí de Castellar. Tots tres tenien un mateix punt de partida: el poble de Russafa, per la qual cosa eren prenien inicialment una forma radial per a separar-se i més avant esdevenien relativament paral·lels entre sí, especialmente els dos primers.

Aquesta xarxa bàsica “vertical” era complementada per camins més  o menys perpendiculars a ells i que anaven en general d’oest a est vers la mar. Uns més curts, com ara el camí dels Rochs, entre la Font de Sant Lluís i La Punta; però d’altres molts més llargs, com ara el camí paral·lel al la Séquia de Rei, que venia des de la Rambleta i arribava a Pinedo, i ja en el límit meridional del terme municipal de la ciutat, la coneguda com “senda de les Vaques”, en realitat el principal camí assagador que comunicava l’horta-oest amb les pastures de l’Albufera.