Com en altres parts de l’horta de València, també en el territori de Francs, Marjals i Extremals de la ciutat de València varen ser construides ceberes al llarg dels segles XIX i XX. Aquestes són un construcció de fusta, canyes i fang, en alguns casos amb teules, usades com magatzems de la collita de cebes dels camps de les famílies llauradores. Tot i que les cebes són un producte agrícola i alimentari molt conegut i usat des de l’Antiguitat, només a partir de la possibilitat de comercialització en bones condicions vers l’exterior és quan el seu cultiu s’estengué per l’Horta de València i, com a conseqüència, es plantejà la necessitat de conservar-les algun temps fins dita exportació.

Tot i que hi ha algunes diferències en els materials usats per a fer-les, bàsicament són bastant similars en la seua forma i aspecte. Una xicoteta nau rectangular amb el sostre en pendent, una porta a cada extrem i les parets foradades per faciñotar la circulació de l’aire per a salvaguardar la collita. Solen tenir al voltant d’un metre d’ample i fins a una dotzena de metres de longitud. Atenent els materials usats són un element construït de major fragilitats que altres edificacions, i això també explica la seua general desaparició, a més de la pèrdua de funcions pel canvi en els cultius, en les darreres dècades.

Per conèixer el catàleg de ceberes de Castellar-Oliveral, consultar aquest llibre: Albert Pasqual Aznar, L'Ombra de la Cebera, 2017.