Les barraques han format part significativa del paisatge històric de la zona de Francs, marjals i extremals del terme de la ciutat de València. Com en el conjunt de l’àrea més propera al nubli urbà antic de dita ciutat, aquest espai agrícola va veure augmentar la seua població de forma important a partir del segle XVIII i especialment en els segles XIX i XX, al ritme tant de la dessecació dels màrgens de l’Albufera com de la zona de marjals entre Russafa i Pinedo.
A més, era un espai que tradicionalment no va concentrar el seu poblament en nuclis de població, en bona mesura justament pel tipus de terres pantanoses predominant, i la dispersió dels espais de residència l’ha caracteritzat fins a la primera meitat del segle XX amb el creixement dels nuclis de Castellar, Oliveral i Pinedo.
La forma d’habitació ha estat tant l’alqueria com la barraca, si bé la seua presència respon a criteris bàsicament econòmics. Sempre construir una barraca era més barat que fer-se una casa d’obra, per la qual cosa la presència i distribució de les primeres té a veure amb les possibilitats econòmiques de les famílies llauradores que s’assentaven sobre els seus camps.
Per alguns mapes i per la documentació històrica sobre la propietat de la terra a l’Horta de València, l’època de major proliferació de barraques a aquesta zona periurbana de la ciutat de València fou el segle XIX i primera meitat del XX, probablement amb un màxim numèric de barraques en el primer terç d’aquest darrer segle i amb una proporció que podia ser de meitat i meitat aproximadament.
Actualment, de tots és conegut la quasi general desaparició de les barraques de l’horta de València i de nou té a veure amb la dita variable econòmica. A partir de les dècades del 1950 i 1960, progressivament anaren substituïnt-se barraques per cases d’obra amb millors condicions d’habitabilitat, i probablement amb millor prestigi social.
El resultat és que només en queden unes poques decenes a tota l’Horta de València, si bé el territori de La Punta, Font d’en Corts, Castellar i Oliveral és un dels que conserva un major número d’elles. Tanmateix, també cal indicar que en la gran majoria no es troben en el seu estat constructiu tradicional sinó que han esta objecte de remodelacions, especialment quant a la teulada de canyís.
