L’adreça és Entrada de l’alqueria de Sabater, 14. La barraca està en mig dels camps i pot accedir-se des de l’antic camí de Pinedo i El Saler, hui en dia carrer Jesús Morante Borràs, per dita entrada de l’alqueria de Sabater.
Aparentment es troba en bon estat de conservació des del punt de vista de la seua estructura, si bé en un entorn molt degradat.
Segle XIX.
Segons J. A. García Esparza (2012), la barraca del Frare seria una de les més antigues conservades de l’Horta de València ja que li en dóna una antiguitat de 300 anys. Tanmateix, i com en el cas de moltes d’aquestes edificacions de tipus popular de l’Horta, no és fàcil donar-li una cronologia més concreta. Com en el conjunt de la perifèria de la ciutat de València, moltes d’aquestes barraques foren edificades durant el segle XIX o principis del XX, fins i tot amb possibles modificacions importants sobre el mateix solar. Aquestes barraques no solen aparèixer en la documentació dels segles passats de forma identificable per noms o topònims, mentre que a nivell oral normalment se les coneixia en el seu entorn pel nom o malnom de les persones que n’eren propietàries que hi vivien. Per aquesta raó era freqüent el canvi de nom de la barraca pel canvi de residència de dites persones, i la seua història concreta de propietaris, obres, etc., és difícil de concretar si no en queden testimonis familiars o dels veïns. Actualment està tancada, que no abandonada.
Aquesta barraca estava en un entorn totalment agrícola de l’Horta de València, als peus mateixos del caixer de la séquia mare del Vall, que és la segona part de la séquia de Rovella, les quals regaven tota la partida rural coneguda com La Punta. Hui en dia, però, ha quedat situada en un entorn molt urbanitzat. Si bé a les seues esquenes queden unes poques parcel·les de terra, també hi ha solars d’antigues fàbriques i, al seu, davant el pont de pas de la línia del metro de València vers el barri de Natzaret així com la línia del ferrocarril València-Castelló-Barcelona. Segons J. A. García Esparza (2012), està construïda de tova, amb els capcers de canya trenada i emblanquinada per fora. Els buits mantenen bàsicament la distribució tradicional, de fusteria i reixa metàl·lica. La seua planta és rectangular, amb una superfície de 63,60 m2, façana de 6,30 metres d’amplària, i una profunditat de 10,80 m de longitud; la seua alçada és de 6,30 m. Té connexió elèctrica i aigua de pou. El canvi més rellevant, com habitualment, és la cobertura de planxes de fibrociment.
No consta al catàleg del PGOU de València, ni tampoc al del PAT de l’Horta ni als de la Direcció General de Patrimoni.
- Bé Immoble de Rellevància Local (BRL-BRR), per defecte: “les barraques tradicionals de la comarca de l’Horta de València”. Disposició addicional quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de modificació de la Llei 4/1998, de 11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià.
- Bé Immoble de Rellevància Local (BRL-BRR), per defecte: “les barraques tradicionals pròpies de les hortes valencianes”. Article 4 de la Llei 9/2017, de 7 d’abril, de modificació de la Llei 4/1998, del Patrimoni Cultural Valencià:
GARCIA ESPARZA, J. A. (2012), Barracas del litoral Mediterráneo: catálogo de Valencia y su entorno, Castelló, Universitat Jaume I, pp. 130-131.
DEL REY. M. (2010), Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona, Galerada (1ª edició: València, Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996)
GÓMEZ MATAIX, G. (2016): “De la esfera simbólica al catálogo arquitectónico: Atlas visual de la barraca de la Huerta de Valencia”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 8, pp. 115-152.
GARCIA ESPARZA, J. A. (2008), “La barraca Valenciana, procesos de transformación”, Revista valenciana d'etnologia, 3, pp. 145-159.
CRUZ OROZCO, J. (2003), “Las viviendas de cubierta vegetal en el territorio valenciano: el caso de la barraca”, Revista El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria, 14, pp. 111-116.
RUIZ RUBIO, J. V. (1999), Construint una barraca valenciana, València, Ajuntament d’Alboraia-Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de València-Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.
SANCHIS GUARNER, M. (1957), Les barraques valencianes, Barcelona, Ed. Barcino. (reedició: València, Institució Alfons el Magnànim, 1999).
ALMELA VIVES, F. (1960), La vivienda rural valenciana, Valencia, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1944), La vivienda y los núcleos rurales de la huerta de Valencia, València, Diputació Provincial de València.
GOSÁLVEZ, V.(1915): Estudio constructivo de la Barraca de la Vega Valenciana, Tema de investigación presentado al tribunal de oposiciones. Manuscrito. Biblioteca del COAV. València (Facsimil de: “La Barraca Valenciana”, COACV-Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 1998).
Fotos: E. Guinot
