Segles XIV-XV

Segons Guinot i Selma (2005), Selma (2014) i Mangue (2000), aquestes llengües no formen part de les grans séquies organitzades a l’Horta de València des d’època medieval islàmica o posterior a la conquesta cristiana del segle XIII i el repartiment de Jaume I. En realitat, les séquies del Palmar i Vera han estat regs locals autònoms fins a meitat del segle XIX quan de forma progressiva, i de vegades conflictiva, varen anar integrant-se a la Comunitat de Regants de la Séquia de Rascanya. Per exemple, l’any 1756 un plet conservat a l’Arxiu del Regne de València, secció Governació, n. 4321, dóna compte del jurament de Domingo Vicent com sequier de la séquia de Rafalterràs, el nom antic de la partida rural del terme d’Alboraia-València que correspon exactament a aquesta zona. Dita autonomia organitzativa de segles passats respon a que aquestes séquies es troben situades en una depressió entre el barranc del Carraixet i els barris d’Orriols i Benimaclet, a més de ser una antiga zona pantanosa i de marjal fins a l’època medieval l’espai situat a l’est de l’actual V-21 o autovia de Castelló fins a la mar. Per tant, són ampliacions de l’espai irrigat fets ja per la societat baixmedieval cristiana i, de fet, l’aigua que disposaven en els segles passats no és del riu Túria directament sinó sobrants de les séquies de Montcada, Tormos i Rascanya, i també aigua de fonts, brolladors i ullals del seu entorn. Per tant, la seua organització i infrastructures de reg eren més reduïdes que en el cas de les séquies del Tribunal de les Aigües i la Reial Séquia de Montcada, i també, per tant, el testimoni documental de la seua história. Tanmateix, alguns documents n’en parlen ja per al segle XV de la seua existència i, per tant, tant aquesta llengua com la propera de Palmar-Calvet dos punts claus de la distribució de l’aigua per a regar des de la citada séquia del Palmar o Palmaret. Hui en dia, com hem dit, estan integrades en la séquia de Rascanya i regides per ella.

Segons Guinot i Selma (2005), Selma (2014) i Mangue (2000), aquestes llengües tenen la morfologia material habitual d’aquests tipus de partidors però amb una solució bastant més simple i senzilla. Tenen un menut tallamar situat al centre de la séquia del Palmar per partir el corrent entre els dos braços, si bé hui en dia en realitat es parteix l’aigua mitjançant un tandeig regulat per una comporta metàl·lica situada en la séquia del Palmar i que obri i talla el pas de l’aigua a un braç o a l’altre. Atenent les dimensions d’aquest tallamar, molt baix dins la séquia, és probable que en modernitzar-se el conjunt en segona meitat del segle XX la comporta haja substituït l’antic sistema de tallamar. De fet, tot el conjunt així com les séquies estan fetes de caixers de formigó, per tant molt canviat el seu aspecte tradicional. En fotos anteriors al 1980 es pot veure com tot aquest conjunt encara tenia les séquies de terra, amb un traçat més ondulant i delineades per fileres de canyes.

• Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_07.02, p. 153.
• Revisió simplificada del Pla General de Valencia (2013): Catàleg de Béns i Espais Protegits de natura rural. Element EPA_SUR_15.01, pag 413-416. 
• Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element Patrimonial EPH_07.01, pp. 337 -338.
• El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. (Coord. J. Hermosilla), València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007, fitxa n. 128, p. 444.
• Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana, Béns del Catàleg d’Etnologia, fitxa: “Llengües de Palmar-Masquefa”. Autors: Lloria, R., Selma, S., Guinot, E.

GUINOT, E., SELMA, S. (2005): Les sèquies de l’Horta Nord de València: Mestalla, Rascanya i Tormos, València, Conselleria d’Agricultura, Col. Camins d’Aigua n. 6, pp. 163.
SELMA CASTELL, Sergi (2014). Paisatges històrics, patrimoni i didàctica. (Les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral publicada en PDF. Castelló, Universitat Jaume I de Castelló, pp. 126 i 299.
MANGUE ALFÉREZ, Ignasi (2000): “Séquies i molins a l'horta de València: La séquia de Rascanya, hidraulisme al marge esquerre del Túria”, dins Glick, Th., Guinot, E., Martínez, L.P. (edits.), Els molins hidràulics valencians: tecnologia, història i context social, València, Institució Alfons el Magnànim, pp. 405-449.
GUINOT, E.; SELMA, S., LLORIA, R. (2003). El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.
HERMOSILLA, J. (Coord.). El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007.

Fotos: Càtedra L'Horta de València - Google Earth