Segle XIII.

Segons Guinot, Selma et al. (1999), l’origen del molí d'Alfara és medieval. No és fàcil saber si ja existia a època andalusina anterior al segle XIII, perquè fins ara la notícia documental segura més antiga que tenim sobre ell és de l’any 1484, en un document de la Reial Cancelleria de València. Pocs anys més tard, el cens de població del regne de València de l’any 1510 anota l’existència del molí, propietat de Joan de Mendrana, un cognom que caldria revisar si estava correctament escrit. Tornem a saber d’ell en la Visura o inspecció de la Reial Séquia de Montcada de l’any 1658 i se’ns diu que era propietat feudal del Reial Col·legi del Corpus Christi de València, institució que l’havia rebut poc temps abans de mans del patriarca Juan de Ribera, arquebisbe de València. Dita institució el va mantenir fins al primer terç del segle XIX, gestionat per moliners professionals que l’arrendaven periòdicament. El molí, com altres béns de propietat eclesiàstica fou embargat per l’Estat Espanyol en el procés de la Desamotització d’aquells anys i subhastat entre particulars. Tanmateix, encara la tatxa anual de despeses de la Reial Séquia de Montcada de l’any 1850 l’identifica com propietat del dit Col·legi del Corpus Christi, si bé sabem que havia estat comprat per la família Alcañiz l’any 1826. Com a tal molí en funcionament, és citat en el cens de molins de la província de València de l’any 1847 (Ferri, 2000) i en el Diccionario Geográfico-estadístico…. dirigit per P. Madoz (1845-1848). L’any 1905 començà la seua transformació industrial en una fàbrica de farina moderna, moguda inicialment per vapor, tal com constata el fumeral encara existent, i poc després per electricitat; un procés que continuà a meitat del segle XX sota la marca comercial “Hijos de Gerónimo Alcañiz”, amb les grans instal·lacions que encara existeixen hui en dia, la qual cosa deixà en un marge del conjunt el vell molí hidràulic. La fàbrica farinera va estar en funcionament fins finals del segle XX però ara ja fa uns anys que resta tancada. Històricament, el molí fou durant segles un molí fariner, però en algun moment també tingué altres instal·lacions, com ara un molí d’oli o almàssera, tal i com apareix nomenat al llibre d’Ordenances de la Reial Séquia de Montcada del 1767.

Segons Guinot, Selma et al. (1999) i recull el Pla d’Acció Territorial de l’Horta (2018), el molí hidràulic històric és un edifici compacte, de planta rectangular i dues altures, de fàbrica de rajola lluïda amb ciment i coberta de dues aigües i teules àrabs. Els vans estan alineats en dues filades de tres finestres enreixades de menudes dimensions en la part davantera de casal, dues a la lateral i duess a la posterior. Adossat al molí hi ha altre cos que presenta el mateix aspecte que l’anterior, també de dues altures però més alt, la qual cosa podria correspondre a una ampliació del molí original, potser per dotar-lo amb un nombre major de moles. Annexats a aquests dos cossos ja comença el gran conjunt edificat de la fàbrica industrial del segle XX, de quatre altures i amb un fumeral al seu costat per a la producció de vapor. Destaquen visualment també els grans sils molt moderns de dipòsit del gra. A l’interior del vell molí d’aigua les habitacions han estat parcialment modificades i s’hi conservaven l’any 1999 algunes peces de la maquinària del segle XIX en fusta així com alguna mola de pedra, una amb la data picada de l’any 1885. La part hidràulica del molí sembla estar encara dins la séquia, que continua passant tant per sota el casal com per l’almenara lateral.

• Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_05.03, p. 146.
• Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element Patrimonial EPH_05.03, pp. 237-240.
• Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana, Béns del Catàleg d’Etnologia, fitxa: “Molí-Fàbrica Harinas Hijos de Jerónimo Alcañiz”. Autors: Lloria, R., Selma, S., Guinot, E.
• Associació Valenciana d’Amics dels Molins (AVAM). Catàleg de molins valencians (any 2000).

GUINOT, E. et al. (1999): La Real Acequia de Moncada. València: Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana, Col·lecció Camins d’Aigua, 1, pp. 114-117.

ROSSELLÓ VERGER, V.M (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València,”, dins Los paisajes del Agua), València, Universitat d’Alacant-Universitat de València, p. 333.

GUINOT, E.; SELMA, S., LLORIA, R. (2003). El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.

HERMOSILLA, J. (dir.)(2007): El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València, València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana.

FERRI I RAMÍREZ, M. (2000): “Molins i moliners al segle XIX. Notes entorn al cens de molins de la província de València de 1847”, dins GLIC, T., GUINOT, E., MARTÍNEZ, L. P. (edits.), Els molins hidràulics valencians: tecnologia, història i context social, pp. 451-482.

Fotos: Càtedra L'Horta de València - Google Earth