En aquest segon episodi parlen amb Clara Solbes, doctora en Història de l’Art per la Universitat de València, professora en el seu Departament d’Història de l’Art i amiga d’ambdues. Conversen, des de l’experiència directa, sobre les dinàmiques de la institució que els fan sentir que no encaixem dins: la burocràcia, els processos de concurrència competitiva, els ritmes frenètics de treball o els codis no escrits que articulen el llenguatge i la presència. A partir de vivències compartides i una mirada crítica, intenten aterrar sobre aquestes tensions sense perdre de vista que treballar en aquest àmbit és un privilegi, referenciant Yoko Ono, Francisco de Goya, Andrea Fraser, Marina i Ulay, Las Mediocre, Adrián Castañeda, Andy Warhol i Carey Young.

Hem de recuperar la Universitat. Proclamar una revolució silenciosa que prescindisca dels gestos heroics i que comence per una cosa tan senzilla com recordar, recordar que la facultat no hauria de representar el funcionament d’una fàbrica de mèrits, sinó estendre’s al d’una comunitat de pensament on compartir i discutir el coneixement es convertisca en una experiència col·lectiva. Però perquè aquest exercici tinga efecte, cal prendre consciència dels actes performatius que assimilem per integrar-nos en la formalitat que s’espera de l’entorn universitari. Adaptem el nostre comportament al conjunt de pràctiques que ens permeten reconèixer l’altre com un «bon estudiant», un «docent magnífic» o un «investigador brillant». D’acord amb això, es reprodueix en l’espai acadèmic la lògica d’interacció social que regeix el sistema capitalista: s’espera compliment de terminis, competitivitat en convocatòries, eficiència en la gestió del temps, adequació a procediments burocràtics, etc. És així com l’aprenentatge deixa de constituir un procés reflexiu per a transformar-se en un producte mesurable, sotmès a indicadors de rendiment. Des d’aquesta perspectiva, la distància que hi ha entre cadascun dels membres que conformen aquesta entitat marca la jerarquia des de la qual estudiants i professors elaboren els seus discursos. Per tant, recuperar la Universitat implicaria revertir aquesta dinàmica: naturalitzar l'element acadèmic mitjançant converses sense una finalitat immediata, temps de reflexió extensos i llocs de trobada en què dubtar i construir el saber conjuntament. És a dir, reintegrar l'element acadèmic en la quotidianitat no significaria ignorar responsabilitats, sinó alliberar l’exigència intel·lectual de la mecànica de productivitat constant i retornar-la a la seua dimensió més humana: la de pensar junts.

Alicia Bellido Álvarez