UN DISC, DOS DISCS, TRES DISCS... Catedral gòtica amb orifici central. Caràmbano blavós encaputxat de música. Caragol amb forat perfecte. Emboscada excepcional d'intervals muds. Harmonia lleial reinventada a cada volta. Mínim esforç de l'oïda que trasllada la seua funció a l'ull. Barreja de sentits sense sentit. Deteriorament de l'equilibri cap a la perfecció de l'absurd. Esforç convertit en faula per obra i gràcia de la intenció casual. Lladreig de l'inconscient que esquinça l'observador. Perversió de l'objecte cabdal que fa còrrer la sorpresa. Sàtira del picar d'ullet distingit. Usuari que no fa servir la clau convençuda. Èmul de l'astorament inconsistent i amic de l'alè a traïció. Fracàs de l'objecte en el seu lloc i lloc llogat al millor postor. Excreció d'estrelles personals, intransferibles i úniques. Aletargament per sempre mai dels codis imposats. Donant d'òrgans audiosensorials. Sorteig diari d'interpretacions soltes. Enrenou matemàtic d'operacions mortes. Miscel·lània de passos de ball visual. Cultiu de sortides i metes perdudes. Solució embolicada en enigma i misteri vestit de resposta. Un disc, dos discs, tres discs...

Manel Costa

Com el vinil.

El vinil, encara que ho parega, no és un material. És un record. Però un record especialment ple d'alguna cosa que semblaven solcs, els anomenaven, i que sent una cosa purament material, com un camp arat concèntricament, tenia sembrades una successió de sensacions segurament inexplicables i, després, invisibles. El miracle de la sembra es produïa quan començava a girar, i d'aquells racons brollava una fruita que, fins llavors, romania amagada i sense germinar esperant el senyal acordat. Un simple gir.

Va ser, ja veus, el primer transport de la música, la primera manera de portar-la d'aquí cap allà. El primer suport que va permetre, des de la manovella fins al més modern plat, per la màgia d'una simple agulla, convertir un plàstic fosc i rodó en música, la música en sentiments i els sentiments no sé en què.

Pareixia un ull dipositat en un llit circular que cantava melodies per acompanyar als solitaris, per estimar a amagades, per tocar a la penombra el més prohibit; per canturrejar imitant ídols invisibles; per ballar, undostres, undostres, aquells boleros que parlen i menteixen sense descarat eriçant-nos la pell; per mirar i descobrir mirades; per deslissar les mans per una cintura aliena; per moure les malucs impúdiques a un compàs sensual; per apagar la llum i amagar-ho tot; per revolotejar al voltant dels canapès mirant de reüll, que no apareguen els meus pares; per trencar la migdiada d'un veí, xiquet, baixa una mica el aparell; per recordar records i maleir-los i tornar-los a recordar i beneir-los.

Perquè ella sempre estava d'una manera inexplicable. Què hauria sigut del vinil sense ella. I quan ell girava, aquesta era la senyal, apareixia i, colant-se per tots els racons, res a veure amb l'oïda, qualsevol racó era bo, activava uns mòduls que ni tan sols sabíem que existien (o és que sabies que el pols s'accelera per escoltar Yesterday o El fum cega els teus ulls?) Ja veus, girava davant de tots sense cap pudor, desnudant-se de cançons i cançons, perquè enteníssim que ella, la música, més que so era moviment i brollava del vinil aparentment inert com els desitjos d'una vella llàntia que frotes i frotes, gira i gira, mentre el geni intenta endevinar les teues preferències. Un rock, un bolero (cuida't amb ells que enamoren, adverteix el geni), un fox, un chachachá, una salsa (tan sensual, tan calenta), un son, una samba, un mambo (amb l'orquestra de Pérez Prado entre els diables solcs) un swing, un tango (raptat amb tall llarg a la faldilla i el múscul a l'aire), un pasdoble, un vals (demà tinc un casament), un merengue, una bachata (amb la malva a dalt i avall)... tot està dins i et sorprèn perquè els teus desitjos es compleixen (coses del vinil) i, de sobte, estàs apretant la teua galta contra la seua i roçant els vostres ventres mentre el disc, enfilat pel centre, gira deixant-se escarbar entre els seus secrets per l'agulla màgica que transforma res en tot, matèria en sentiments, vinil en música.

Per això, quan escomet l'adeu, devorat pel temps i allò que anomenem progrés, i es veu substituït per mecanismes que trenquen el vell ritu del pols cuidadós quan posaves el disc, del drap que acaricia per llevar la pols, del cuidat que no es rascle, del posa només la segona cançó, de paraules que ja no són (single, long play, 45 rpm...), eixe personatge, company de vida, necessitava un homenatge que sols podia donar-li el món de l'art, de les persones que han compartit temps amb ell (estimat vinil) i volen immortalitzar-lo una mica més en les seues humils obres com a representació d'un objecte que ens va ajudar a viure. A ells, en el fons, els agradaria ser com el vinil, i tindre en les seues entranyes gravades totes les músiques que han acompanyat les seues vides dispars. Per això es junten, dibuixen, esculpen, pinten, fotografien i després ho ensenyen al món per a que mire,

Rafael Rivera

RELACIÓ D’ARTISTES I OBRES