El títol del primer episodi té doble sentit i es divideix en dues parts. En la primera hi ha una presentació, en la segona s’explora d’on sorgeix el concepte «públic captiu» i quina relació té amb l’experiència universitària i l’educació en general. Natalia i Valentina comparteixen anècdotes d’haver sigut públic captiu en diferents nivells educatius i divaguen entre referències com Stanley Kubrick, Lars von Trier, Antoni Muntadas i Dora García.

Quantes vegades l’assistència a una activitat acadèmica és el resultat d’una decisió individual? La majoria de les vegades, hi assistim moguts per les nostres pròpies inquietuds o per complir el guió que s’espera de nosaltres? Si ningú no ens hi obliga explícitament, d’on naix aquest sentiment de culpa per absentar-se d’algun acte?
Quan s’aborda l’experiència universitària, la distància que hi ha entre l’interès personal i la repetició automàtica d’uns hàbits rutinaris sol estretir-se a mesura que avança el temps. Impulsat per la inèrcia institucional, l’estudiant completa la cabuda de les aules obeint horaris, terminis i avaluacions prèviament definides, en un entorn en què la presència contínua es converteix en una expectativa inqüestionable. D’aquesta manera, participa com a membre d’un grup la disponibilitat del qual ve garantida pel mateix disseny de la vida acadèmica, un «públic captiu» amb capacitat limitada d’evasió que comença a ocupar la cadira com si estiguera en una sala d’espera. En aquest sentit, traslladada al context escolar, cobra especial rellevància la tesi de Claire Marin en Els inicis: per on tornar a començar? (2026), i és que l’alumne interioritza un ritme d’aprenentatge al qual s’adapta com si fora una cosa inevitable. Per tant, hi ha el risc que comence a rebre la informació sense reparar en la necessitat d’assimilar-la críticament.
Vista aquesta situació, hi ha la possibilitat de recuperar-ne el control? Tal vegada la clau no resideix tant a resignar-se davant aquestes sessions de caràcter obligatori, sinó a irrompre en les seues dinàmiques fent visible el paper que representem, aprofitant les eines expressives que ofereixen els llenguatges creatius —com la cultura visual o la literatura— per qüestionar els rols mecànics que la disciplina tendeix a imposar.
Alicia Bellido Álvarez