Com ja s'ha anticipat, qüestiona la demanda la legitimitat constitucional d'una norma que, a través d'un instrument de recopilació d'informació, pot propiciar un ús desviat d'aquesta i, en conseqüència, l'efectiva invasió de l'esfera privada dels ciutadans afectats. Naturalment, és un fet també admés en la jurisprudència d'aquest Tribunal que l'increment de mitjans tècnics de tractament de la informació pot ocasionar aquest efecte i, correlativament, es fa necessària l'ampliació de l'àmbit de joc del dret a la intimitat, que arriba a restringir les intromissions en la vida privada posades en pràctica a través de qualsevol instrument, fins i tot indirecte, que produïsca aquest efecte, i a incrementar les facultats de coneixement i control que s'atorguen al ciutadà, per a salvaguardar el nucli essencial del seu dret (STC 254/1993). En aquest sentit s'ha afirmat que, ja que «les dades personals que emmagatzema l'Administració són utilitzades per les seues autoritats i serveis», no és possible «acceptar la tesi segons la qual el dret fonamental a la intimitat esgota el seu contingut en facultats purament negatives, d'exclusió» (STC 254/1993, fonament jurídic 7é). En conseqüència amb això, caldria convenir que un sistema normatiu que, autoritzant la recollida de dades fins i tot amb fins legítims, i de contingut aparentment neutre, no inclogués garanties adequades davant el seu ús potencialment invasor de la vida privada del ciutadà, a través del seu tractament tècnic, vulneraria el dret a la intimitat de la mateixa manera que ho farien les intromissions directes en el contingut nuclear d'aquesta.