«L'art. 18.1 CE no garanteix sense més ni més la 'intimitat', sinó el dret a posseir-la, a tenir vida privada disposant d'un poder de control sobre la publicitat de la informació relativa a la nostra persona i família, siga quin siga el contingut d'allò que es vol mantenir lluny del coneixement públic. Aquesta garantia imposa als poders públics la prohibició de convertir-se en fonts d'aqueixa informació sense les garanties adequades, i també el deure de prevenir els riscos que puguen derivar-se de l'accés o la divulgació indegudes de tal informació».

() Del precepte constitucional es dedueix, d'una banda, que el dret a la intimitat garanteix a l'individu un poder jurídic sobre la informació relativa a la seua persona o a la seua família, de manera que pot imposar a tercers, bé siguen simples particulars, bé siguen poders públics, la seua voluntat de no donar a conéixer aquesta informació o prohibir-ne la difusió no consentida.

()

D'altra banda, el dret a la intimitat imposa als poders públics l'obligació d'adoptar tantes mesures com calga per a fer efectiu aquell poder de disposició, i preservar d'agressions potencials aqueix àmbit reservat de la vida personal i familiar, no accessible als altres; en especial quan la protecció d'uns altres drets fonamentals o béns protegits constitucionalment poden justificar que certes informacions relatives a una persona o la seua família siguen registrades i arxivades per un poder públic, com és el cas del Registre Central de Penats i Rebels (STC 254/1993; AATC 642/1986 i 600/1989, sentències del TEDH. Cas X i Y, de 26 de març de 1985; Cas Leander, de 26 de març de 1987; Cas Gaskin, de 7 de juliol de 1989; Cas Costello-Roberts, de 25 de març de 1993; Cas Z, de 25 de febrer de 1997)».

()

Totes aquestes precaucions derivades del contingut constitucional del dret a la intimitat i, en particular, del deure positiu de protecció d'aquest dret, que pesa sobre els poders públics, són, justament, la raó que justifica les mesures legals restrictives de l'accés a aqueixa informació sensible, constituint una intromissió il·legítima en la intimitat individual, que vulneraria l'art. 18.1 CE, la infracció de les normes sobre accés a la informació relativa a una persona o la seua família, independentment que aqueixa informació siga objectivament considerada de les íntimes o que el seu coneixement o divulgació puga ser perniciós per a la integritat moral o la reputació d'aquell o d'aquells a què es refereix. Ja que, de no ser així, atribuiríem als poders públics el poder de determinar què és íntim i què no ho és, quan allò que garanteix l'art. 18.1 és un dret al secret, a ser desconegut, que els altres no sàpien què som o què fem, vedant que tercers, bé siguen particulars bé poders públics, decidisquen quins han de ser els límits de la nostra vida privada, de manera que cada persona puga reservar-se un espai resguardat de la curiositat aliena, siga el que siga allò contingut en aqueix espai».

(FJ 8é)