«La garantia de la vida privada de la persona i de la seua reputació tenen avui una dimensió positiva que excedeix l'àmbit propi del dret fonamental a la intimitat (art. 18.1 CE), i que es tradueix en un dret de control sobre les dades relatives a la pròpia persona. L'anomenada 'llibertat informàtica' és, així, dret a controlar l'ús de les dades inserides en un programa informàtic (habeas data) i comprén, entre altres aspectes, l'oposició del ciutadà al fet que determinades dades personals s'utilitzen per a fins diferents d'aquell legítim que en va justificar l'obtenció (SSTC 11/1998, FJ 5é, 94/1998, FJ 4t).

Aquest dret fonamental a la protecció de dades, a diferència del dret a la intimitat de l'art. 18.1 CE, amb el qual comparteix l'objectiu d'oferir una protecció constitucional eficaç de la vida privada personal i familiar, atribueix al titular un seguit de facultats que consisteix, en la major part, en el poder jurídic d'imposar a tercers la realització o l'omissió de determinats comportaments la regulació concreta dels quals ha d'establir la Llei, aquella que, d'acord amb l'art. 18.4 CE, ha de limitar l'ús de la informàtica, bé desenvolupant el dret fonamental a la protecció de dades (art. 81.1 CE), bé regulant-ne l'exercici (art. 53.1 CE). La peculiaritat d'aquest dret fonamental a la protecció de dades respecte d'aquell dret fonamental tan afí com és el de la intimitat radica, així doncs, en la distinta funció que fan, cosa que implica, per consegüent, que també l'objecte i el contingut en diferisquen».

(FJ 5é)

«D'aquesta manera, l'objecte de protecció del dret fonamental a la protecció de dades no es limita només a les dades íntimes de la persona, sinó a qualsevol tipus de dada personal, siga o no íntima, el coneixement o l'ús de la qual per part de tercers puga afectar els seus drets, siguen o no fonamentals, perquè el seu objecte no és només la intimitat individual, que per a això està la protecció que l'art. 18.1 CE atorga, sinó les dades de caràcter personal. Per consegüent, també afecta aquelles dades personals públiques, que, pel fet de ser-ho, de ser accessibles al coneixement de qualsevol, no escapen al poder de disposició de l'afectat perquè així ho garanteix el seu dret a la protecció de dades. També per això, el fet que les dades siguen de caràcter personal no significa que només tinguen protecció les relatives a la vida privada o íntima de la persona, sinó que les dades emparades són totes aquelles que identifiquen o permeten la identificació de la persona, i que puguen servir per a la confecció del seu perfil ideològic, racial, sexual, econòmic o de qualsevol altra índole, o que aprofiten per a qualsevol altra utilitat que en determinades circumstàncies constituïsca una amenaça per a l'individu.

Però també el dret fonamental a la protecció de dades té una segona peculiaritat que el diferencia d'altres, com és el dret a la intimitat personal i familiar de l'art. 18.1 CE. Aquesta peculiaritat radica en el seu contingut, ja que, a diferència d'aquest últim, que confereix a la persona el poder jurídic d'imposar a tercers el deure d'abstenir-se de tota intromissió en l'esfera íntima de la persona i la prohibició de fer ús del que així es coneix (SSTC 73/1982, de 2 de desembre, FJ 5é; 110/1984, de 26 de novembre, FJ 3; 89/1987, de 3 de juny, FJ 3; 231/1988, de 2 de desembre, FJ 3; 197/1991, de 17 d'octubre, FJ 3, i en general les SSTC 134/1999, de 15 de juliol, 144/1999, de 22 de juliol, i 115/2000, de 10 de maig), el dret a la protecció de dades atribueix al seu titular un seguit de facultats consistent en diversos poders jurídics l'exercici dels quals imposa a tercers deures jurídics, que no es contenen en el dret fonamental a la intimitat, i que serveixen a la capital funció que té aquest dret fonamental: garantir a la persona un poder de control sobre les seues dades personals, cosa que només és possible i efectiva imposant a tercers els esmentats deures de fer. A saber: el dret que es demane el consentiment previ per a la recollida i l'ús de les dades personals, el dret a saber i ser informat sobre el destí i ús d'aqueixes dades i el dret a accedir, rectificar i cancel·lar les dades. En definitiva, el poder de disposició sobre les dades personals (STC 254/1993, FJ 7é).».

(FJ 6é)

«De tot el que s'ha dit resulta que el contingut del dret fonamental a la protecció de dades consisteix en un poder de disposició i de control sobre les dades personals que faculta la persona per a decidir quines d'aqueixes dades proporcionar a un tercer, siga l'Estat o un particular, o quines pot obtenir aquest tercer, i que també permet a l'individu saber qui posseeix aqueixes dades personals i per a què, així com oposar-se a aqueixa possessió o ús. Aquests poders de disposició i control sobre les dades personals, que constitueixen part del contingut del dret fonamental a la protecció de dades, es concreten jurídicament en la facultat de consentir la recollida, l'obtenció i l'accés a les dades personals, l'emmagatzemament i el tractament posteriors, com també l'ús o usos que en puga fer un tercer, siga l'Estat o un particular. I aqueix dret a consentir el coneixement i el tractament, informàtic o no, de les dades personals, requereix com a complements indispensables, d'una banda, la facultat de saber en tot moment qui disposa d'aqueixes dades personals i a quin ús les està sotmetent i, d'una altra, poder oposar-se a aqueixa possessió i usos.

En fi, són elements característics de la definició constitucional del dret fonamental a la protecció de dades personals els drets de l'afectat a consentir sobre la recollida i l'ús de les seues dades personals i estar-ne informat. I resulten indispensables per a fer efectiu aqueix contingut el reconeixement del dret a saber qui posseeix les seues dades personals i amb quin fi, i el dret de poder oposar-se a aqueixa possessió i ús requerint a qui corresponga que pose fi a la possessió i ús de les dades. És a dir, exigint del titular del fitxer que l'informe de quines dades posseeix sobre la seua persona, accedint als registres i seients oportuns, i quin destí han tingut, cosa que afecta també possibles cessionaris; i, si escau, requerir-lo perquè els rectifique o els cancel·le».

(FJ 7é)