3 de d’abril de 2020

Títol: “La conciliació extra judicial com a requisit de procedibilitat en matèria contenciós administrativa a Colòmbia, una mirada crítica a la llum de les seues problemàtiques, encerts i desafiaments”.

Autora: Susana Restrepo Amador

En el present treball es va abordar primerament, un estudi del mecanisme de la conciliació com a tal, els seus orígens, les classes existents, el seu fonament constitucional, legal i jurisprudencial a Colòmbia, així com el seu desenvolupament normatiu en l'àmbit del contenciós administratiu en seu pre judicial en aqueix mateix país. Posteriorment, es va realitzar un comparatiu d'aquelles conciliacions on com a màxim una part és l'Estat i aquelles que són celebrades únicament entre particulars. Després, es va dedicar un capítol als beneficis de celebrar aquest tipus d'acords per a les finances de l'Estat, però d'altra banda, també ens pronunciem enfront dels seus principals problemàtiques, per a després dedicar un apartat a l'homologació judicial de l'acord conciliatori aconseguit, requisit legal indispensable per a l'èxit d'aquest mecanisme alternatiu de resolució de conflictes. Finalment, analitzem l'estadística de l'any 2019 d'una dels procuradoratges judicials a la ciutat de Cartagena d'Índies (Colòmbia) com a mostra de la realitat pràctica de la conciliació per a culminar amb les següents conclusions:

1. Com un primer punt, considerem que no hauria d'exigir-se la conciliació com a requisit de procedibilitat en aquells processos els mitjans de control dels quals són els de reparació directa i controvèrsies contractuals, atès que perquè s'aconseguisca efectivitat en aquests casos, és necessari un major debat probatori que en general es dóna únicament en el curs del procés, raó per la qual en la seua gran majoria són infructuoses les sol·licituds que es presenten en seu pre judicial, generant un major desgast per al Procuradoratge i les mateixes Entitats, que es tradueix en més treball per als advocats defensors, els Comités de Conciliació, etcètera.
2. Una altra recomanació aniria encaminada al fet que en els processos de nul·litat i restabliment del dret s'exigisca la conciliació com a requisit de procedibilitat únicament per als assumptes on existisca un precedent jurisprudencial, com per exemple on s'haja proferit sentència d'unificació de les altes Corts, o en defecte d'això, que existisca una línia jurisprudencial ben consolidada i en els altres casos es deixe a l'arbitri de la part interessada si presenta o no la sol·licitud de conformitat amb les proves que tinga en el seu poder. En cas contrari es continuarà presentant la mateixa congestió que veiem hui dia on la majoria de sol·licituds presentades són precisament encaminades a través d'aquest mitja de control, ja que és el més comú per a les reclamacions d'índole laboral o pensional etcètera.
3. Finalment, es recomana que els procuradors analitzen i estudien molt bé els requisits d'homologació dels acords conciliatoris i amb base en això, instruïsquen a les parts perquè després de la grandària de l’esforç aquest no es vaja al trast quan en seu judicial el Jutge del Contenciós Administratiu considere que l'acord aconseguit és lesiu per al patrimoni públic o no es troba suportat amb les proves necessàries entre altres fallençes; en cas contrari, això comportaria un desgast innecessari de temps i es converteix en una frustració addicional per a la ja de per si mateix sobrecarregada administració de justícia. Resulta imprescindible que els procuradors que són els conciliadors per excel·lència davant la jurisdicció del contenciós administratiu es troben plenament capacitats perquè els molts o pocs acords que s'aconseguisquen aconseguisquen els efectes desitjats de cosa jutjada.