15 de d’abril de 2016

El feudalisme va ser el sistema polític imperant a Europa Occidental en l'Edat Mitjana. Es basa en la descentralització del poder: en la cúspide del poder es trobava l'emperador o el rei i a la base els camperols, que estaven superditados als nobles, que ocupaven la posició intermèdia en la societat i exercien el poder amb autonomia i independència.

Després d'una època de contínues guerres i en un clima d'inseguretat i inestabilitat, a l'home lliure no li va quedar més opció que superditarse al noble que dominés les terres en la qual vivia i establir així una relació de vassallatge. El vassall rebia una petita porció de terra per conrear i autoabastecerse i havia de pagar unes rendes al senyor que posseïa aquestes terres. El senyor, a canvi, li oferia protecció militar. Aquesta relació recíproca era d'un gran profit per al senyor, que a més de posicionar-se superiorment al vassall, també exercia una coacció socialment acceptada.

La vida dels camperols en l'Edat Mitjana era molt dura. La població es basava en l'agricultura i més del 90% era cultiu de cereals. Era una agricultura molt poc avançada i dirigida al proveïment més immediat: la noblesa era propietària de la terra i era molt adversa a les novetats, per la qual cosa les noves tècniques agrícoles i el cultiu de nous aliments va trigar molt a realitzar-se, al voltant de finals del segle XI. Es va introduir la rotació trienal: la superfície per conrear es va dividir en tres i s'anaven rotando els cultius. Un any blat, el següent un altre cereal i el tercer es deixava a la parcel·la descansar. En alternar cultius la terra no es sobreexplotaba i produïa més i millors collites. 

Els serfs treballaven per mantenir al clergat i a la noblesa ja que en la societat feudal els corresponia l'estament més baix. Malgrat que eren la grandíssima majoria de la població en l'Edat Mitjana, els corresponia mantenir als altres estaments –clergat i noblesa- ja que socialment eren considerats superiors. Fins que no va haver-hi una millora de l'agricultura en tota Europa no va poder canviar la situació: al segle XII els llogarets es van multiplicar, la població va augmentar i també ho va fer la producció. Van sorgir les primeres grans agrupacions de població: l'origen de les ciutats.

La majoria de les ciutats romanes van passar a ser centres d'administració eclesiàstica i estaven dins del senyoriu territorial del senyor feudal. Tenien molt poca població, però a partir del segle XII es va produir un gran canvi: una major població va venir després de l'avanç agrícola, que també va portar desenvolupament econòmic. Les velles ciutats romanes o antics burgs van tornar a poblar-se i va aparèixer la ciutat medieval. Al segle XIII algunes ciutats com París i Florència van aconseguir els 100 000 habitants.