.jpg)
Maria João Forjaz, Instituto de Salud Carlos III; Ángela Domínguez García, Universitat de Barcelona; Esther Vicente Cemborain, Universidad Pública de Navarra; Federico Eduardo Arribas Monzón, Departamento de Sanidad de Aragón; Isabel Aguilar Palacio, Universidad de Zaragoza; María Isabel Portillo; Óscar Zurriaga, Universitat de València; Pello Latasa, Osakidetza - Servicio Vasco de Salud; Pere Godoy, Universitat de Lleida; Susana Monge Corella, Instituto de Salud Carlos III i Tania Fernández Villa, Universidad de León
Les crisis de la darrera dècada (grip, ebola, COVID-19 o hantavirus) han requerit respostes urgents de salut pública, i els seus professionals han afrontat amb sobreesforç i voluntarisme la falta de recursos, de formació específica, de planificació tècnica i de coordinació institucional. Encara que la resposta al recent brot d'hantavirus ha sigut satisfactòria, aquestes deficiències estructurals generen en la ciutadania confusió i incertesa.
Més enllà de les crisis, la salut pública exigeix una tasca diària que es troba infradotada, i mira de millorar la salut de la població en un escenari marcat per noves amenaces.
Per què necessitem una Agència Estatal de Salut Pública?
Els canvis globals han augmentat el risc de propagació d'epidèmies. Afrontar aquests desafiaments exigeix informació adequada sobre els problemes de salut i els seus determinants, amb sistemes de vigilància oportuns i eficients, avaluació de programes preventius i coordinació territorial, incloent-hi la gestió de crisis sanitàries.
En un Sistema Nacional de Salut descentralitzat, l'Agència Estatal de Salut Pública (AESAP) emergeix com una entitat tècnica i científica del Ministeri de Sanitat dissenyada per a anticipar i respondre amb celeritat a les emergències sanitàries. La seua tasca impulsarà l'equitat territorial i la comunicació amb la ciutadania, i desmuntarà boles i creences, coses que faciliten l'adopció de mesures preventives per part de la població.
En quin punt es troba actualment?
L'aprovació de la Llei de l'AESAP, ja recollida en la Llei general de salut pública de 2011, s'ha retardat massa, tant en la iniciativa parlamentària per a estudiar-la com en el mateix tràmit parlamentari i en l'aprovació.
Després d'aprovar-se, i malgrat els terminis marcats en el text legislatiu, els retards continuen acumulant-se. Ni des dels governs (estatal o autonòmics) ni des del parlament ni, lamentablement tampoc, des de la societat civil, es reclama que es pose en marxa. La Societat Espanyola d'Epidemiologia (SEE), la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS) i la Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Gestió Sanitària (SEMPSPGS), entre altres societats científiques, han alçat la veu davant aquests retards. Encara no hi ha reglament aprovat ni seu ni personal assignat ni estructura.
Mentrestant, la salut pública institucional –en els diferents nivells i després de diversos episodis que n'han evidenciat les necessitats, fortaleses i debilitats– continua descapitalitzant-se en personal i pressupost. La falta d'inversió i d'aplicació de les lliçons apreses de la pandèmia de COVID-19 ens deixa un sistema de salut pública debilitat en les capacitats i de difícil recuperació si aquesta situació continua. A més, es dificulta la coordinació i la col·laboració internacional necessàries davant problemes sanitaris que demanen respostes globals.
Més enllà de l'AESAP
La salut pública té altres assignatures pendents, entre les quals són clau:
• Invertir en salut pública i estructures de vigilància, i reconèixer la formació específica per a l'accés a llocs professionals. L'AESAP hauria de disposar d'un sistema de formació propi, obert i coordinat amb les comunitats autònomes, per assegurar la capacitació. Seria similar a l'antic Programa d'Epidemiologia Aplicada de Camp (PEAC).
• Adaptar la Llei d'ordenació de les professions sanitàries i les relacions de llocs de treball per a integrar de manera efectiva perfils sanitaris i no sanitaris (sociologia, estadística, etc.) en els equips de salut pública.
• Revertir la pèrdua de personal amb experiència per jubilacions i amortitzacions garantint l'estabilitat professional i l'aplicació real de la Declaració de Saragossa (2022) per a enfortir i estabilitzar les plantilles.
• Dignificar els llocs de treball en salut pública, amb remuneracions i funcions concordes a la importància de la feina que exerceixen i similars a les dels qui treballen en centres assistencials. L'objectiu és atraure i retenir personal qualificat.
• Desbloquejar la tramitació del Reial decret de preparació i resposta enfront d'amenaces sanitàries i desplegar la regulació de la Xarxa de Vigilància en salut pública.
Una agència que funcione
Tant a escala central com autonòmica, els partits polítics han d'assumir la salut pública com un valor innegociable i incrementar urgentment la inversió per a recapitalitzar-la de recursos i personal. Específicament, reconèixer l'AESAP com una institució que protegirà amb efectivitat la salut de la població i reforçarà la coordinació en la presa de decisions.
Per fer-ho, cal agilitar la tramitació del seu reglament, seu i estructura, així com també el seu pressupost inicial. A més, fa falta reforçar l'autonomia de l'AESAP, alliberant-la d'interessos partidistes i situant-la en l'àmbit estrictament tècnic i professional.
És important dotar aquesta agència de personal que treballe en òptimes condicions i amb seguretat jurídica. En aquest aspecte, cal millorar el reconeixement social i la remuneració de les places de salut pública, que es troben molt per davall d'altres llocs assistencials i que arriben a considerar-se de segon nivell, de manera que resulten menys atractives per a futurs professionals. Una formació específica facilitarà treballar en aquest camp, com ocorre en altres àrees de coneixement sanitari.
Finalment, cal la cooperació de totes les estructures estatals, autonòmiques i locals per a aconseguir un desenvolupament harmònic de l'AESAP, en què ha de prevaldre l'interès de la salut de la població per damunt d'altres qüestions espúries.
Artícle escrit amb l'assesorament de la Societat Espanyola d'Epidemiologia.
Maria João Forjaz, Investigadora en salud pública, Instituto de Salud Carlos III; Ángela Domínguez García, Catedrática Medicina Preventiva y Salud Pública, Departamento de Medicina, CIBER Epidemiología y Salud Pública, Universitat de Barcelona; Esther Vicente Cemborain, Profesora asociada doctora del Departamento de Ciencias de la Salud de la UPNA. Técnica en el Instituto de Salud Pública y Laboral de Navarra., Universidad Pública de Navarra; Federico Eduardo Arribas Monzón, Jefe de Servicio de Evaluación y Acreditación Sanitaria. Dirección General de Asistencia Sanitaria y Planificación., Departamento de Sanidad de Aragón; Isabel Aguilar Palacio, Profesora Titular de Medicina Preventiva y Salud Pública, Universidad de Zaragoza; María Isabel Portillo, Investigadora Senior del Instituto de Investigación Sanitaria BioBilzkaia y Secretaria de la Junta Directiva de la Sociedad Española de Epidemiologia; Óscar Zurriaga, Profesor Titular. Dpto. de Medicina Preventiva y Salud Pública (UV). Investigador emérito-Unid. Mixta Investigación Enfermedades Raras FISABIO-UVEG. CIBER Epidemiología y Salud Pública, Universitat de València; Pello Latasa, Facultativo Especialista en Medicina Preventiva y Salud Pública, Osakidetza - Servicio Vasco de Salud; Pere Godoy, Catedrático de Medicina Preventiva y Salud Pública, Departamento de Medicina y Cirugía, Universidad de Lleida. CIBER Epidemiología y Salud Pública,, Universitat de Lleida; Susana Monge Corella, Científica Titular. Grupo de epidemiología y vigilancia de virus respiratorios. Centro Nacional de Epidemiología., Instituto de Salud Carlos III y Tania Fernández Villa, Profesora Titular de Universidad en el Área de Medicina Preventiva y Salud Pública, Universidad de León. Centro de Investigación Biomédica en Red de Epidemiología y Salud Pública (CIBERESP)., Universidad de León
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
