.jpg)
L’investigador de l'Institut Polibenestar de la Universitat de València Víctor Ciudad-Fernández explica, en un article publicat en la revista Nature Reviews Psychology, com s’ha sobrediagnosticat el nombre d’addiccions conductuals i per què això perjudica aquelles persones que tenen addiccions de veritat.
En aquest sentit, alerta que aquesta tendència, plenament vigent, té conseqüències “serioses”: trivialitza el sofriment de qui pateix addiccions reals i posa etiquetes clíniques a persones que simplement gaudeixen del que fan.
“Addicció a córrer. Addicció al bronzejat. Addicció a escoltar música. I ara, addicció a ChatGPT. En les últimes dècades, la llista d’activitats quotidianes que s’han etiquetat com a addiccions no ha parat de créixer. El mètode? Prendre els criteris que s’usen per a diagnosticar la dependència de l’alcohol o les drogues i aplicar-los, sense més, a qualsevol comportament que una persona faça amb freqüència i intensitat”, afirma.
Ciudad-Fernández assenyala que l’exemple més recent d’aquesta dinàmica és l’anomenada “addicció a ChatGPT” o, més àmpliament, a la intel·ligència artificial generativa. En molt poc de temps s’han desenvolupat almenys quatre qüestionaris per a mesurar aquest suposat trastorn, tots basats en el mateix motle: adaptar criteris d’addicció a substàncies i aplicar-los a una tecnologia nova.
“Que uses molt ChatGPT no et converteix en una persona amb addicció, igual que gaudir del tango no et converteix en algú amb una malaltia. El problema és que, quan apliques els criteris de la dependència de l’alcohol o de les drogues a qualsevol activitat quotidiana, quasi sempre hi trobaràs el que cerques. Però això no significa que siga real”, sosté Ciudad-Fernández.
Com “s’inventa” un nou trastorn
Víctor Ciudad hi exposa un patró: “Primer, algú observa que una persona realitza una activitat amb molta freqüència (ballar, jugar, utilitzar el mòbil...) i dona per fet que això podria ser una addicció. Després, es crea un qüestionari reutilitzant els criteris de l’alcoholisme o la drogodependència i adaptant-los al nou comportament. Finalment, s’aplica aquest qüestionari, i com és lògic, es “confirma” el que ja es va assumir de partida”.
Es tracta d’un model que es repeteix una vegada i una altra en la recerca sobre addiccions conductuals —descrit inicialment pel professor Joël Billieux—, i que l’investigador valencià qualifica de “fàbrica d’addiccions”.
“Un exemple cridaner en la història —continua— és el següent: en un estudi realitzat amb ballarins es va aplicar aquest mètode a ballarins molt apassionats. El resultat? Que el
45 % d’aquests van ser classificats com a “addictes” al tango. El problema no era el tango, sinó l’eina de mesurament”.
Com a conseqüència, l’investigador adverteix de dos riscos concrets: “El primer afecta les persones amb addiccions reals: si diem “addicció” a pràcticament tot, el terme perd el seu significat i el sofriment dels qui tenen un trastorn greu queda banalitzat. El segon ens afecta a totes i tots: etiquetar com a patològiques activitats normals (usar tecnologia, fer esport, gaudir d’una afició...) genera alarma innecessària i pot fer que persones perfectament sanes creguen que tenen un problema clínic”.
Així doncs, conclou: “Si t’agrada molt córrer, usar ChatGPT o ballar tango, però pots parar quan vols i la teua vida continua funcionant bé, no tens cap problema. El problema comença quan vols deixar-ho i no pots, quan això s’allarga en el temps i quan comença a passar-te factura a casa, al treball o a la teua salut”.
Referència de l’article: Ciudad-Fernández, V. “To the addiction hammer, every habit looks like a nail”. Nature Reviews Psychology (2026). https://doi.org/10.1038/s44159-026-00558-x
