Gaza, la ciutat vella. Un dibuix d'Henry Baker Tristram a partir d'una fotografia del 1857 de Francis Frith. British Library

Jorge Ramos Tolosa, Universitat de València

Estem ja més de vint mesos presenciant en directe com Israel comet un genocidi (definit així per acadèmics jueus israelians com Raz Segal, Omer Bartov, Amos Goldberg, Lee Mordechai, Daniel Blatman o Shmuel Lederman, a més de figures de les Nacions Unides i altres experts internacionals).

És l'última fase d'una història contemporània de colonialisme d'assentament sionista-israelià i de descolonització palestina que es va iniciar entre la darreria del segle XIX i el principi del segle XX. Hi ha generacions senceres que han nascut i desaparegut amb aquesta problemàtica internacional com a teló de fons.

Però no sempre ha sigut així. La violència, la mort i la destrucció no s'han d'entendre com el nucli inexorable de la vida a Palestina.

L'inici es remunta a les darreres dècades del segle XIX, quan va sorgir el moviment sionista, un nacionalisme colonialista creat per una minoria de jueus europeus asquenazites que parlava en nom del judaisme, però que no el representava.

Influït per altres nacionalismes de l'època, el sionisme era, tanmateix, un “nacionalisme sense territori”, per la qual cosa va prendre la via del colonialisme d'assentament. Durant un cert temps, el moviment sionista va considerar diversos territoris per a establir la “pàtria” colonial jueva, i el lloc finalment triat va ser Palestina.

Però aquell no era un territori buit ni “una terra sense poble”, com esgrimia el moviment sionista; ja tenia habitants. I com era aleshores la vida a Palestina?

En el segle XIX

A la fi del segle XIX, Palestina formava part del sultanat otomà i presentava aproximadament un 3-4% de població jueva, un 10-11% de població cristiana i un 85-86% de població musulmana –en la seua, sunnita–. Totes aquestes comunitats parlaven àrab i havien conviscut durant més d'un mil·lenni en una Palestina caracteritzada per la diversitat.

Després de viure l'apogeu entre el final de l'edat mitjana i el principi de l'època moderna, en el segle XIX el sultanat va entrar en l'etapa de decadència final. Se'n van independitzar nombrosos territoris i el règim va patir la derrota en diversos enfrontaments bèl·lics.

En aquell temps, el territori a què ens referim no constituïa una estructura política diferenciada i es coneixia com a Síria meridional, Terra Santa o, de forma cada vegada més habitual, com a Filistin/Falastin (Palestina), una denominació utilitzada des del segle V a. e. c. La Franja de Gaza, per exemple, no existia com a tal, i no existiria fins a després de la Nakba –“catàstrofe”– de 1948, l'expulsió de quasi dos terços de la població palestina indígena, uns habitants que es van convertir en refugiats. Unes dues-centes mil persones es van refugiar a la Franja.

A la Palestina de la darreria del segle XIX, pràcticament la totalitat dels habitants eren àrabs (segons el criteri identitari lingüisticocultural) i tenien una adscripció religiosa heterogènia. Eren bàsicament rurals, presentaven un estil de vida tradicionalment bastant autònom respecte al poder estatal i estaven organitzats entorn de la família i el clan (hamula).

Un xeic (sheikh), que solia ser el líder del hamula més fort, representava el seu clan i altres pròxims davant instàncies superiors. Aplicava les mesures polítiques que venien des de dalt i tenia l'atribució per a recaptar impostos, però també era essencial el seu paper per a dirimir disputes i reconciliar les famílies.

De l'element rural a l'urbs

Les lleis de propietat del sòl establertes durant el segle XIX van alterar uns certs règims de propietat i explotació de la terra formalitzant títols individuals de propietat legal o establint nombrosos latifundis. Van aparèixer les primeres bosses de treball assalariat en el sector agrícola i la propietat privada va començar a convertir-se en un privilegi.

Nombrosos camperols (fellahin) i petits comerciants urbans van haver de vendre els seus drets de propietat a terratinents o a famílies riques de les ciutats. Moltes d'aquestes van descobrir que, gràcies a l'especulació, podrien obtenir beneficis còmodament, una cosa de la qual s'aprofitarien posteriorment els compradors sionistes.

De totes maneres, durant la segona meitat del segle XIX la vida comunal va continuar tenint una importància fonamental en la població palestina. En aquest context, malgrat intentar ser proscrit, el sistema mushà de rotació voluntària de cultius col·lectius va perviure i va fer que tota la comunitat es beneficiés de les terres més fèrtils quan arribava el seu torn i va enfortir el sentiment de col·lectivitat.

Amb el mandat britànic posterior a la Primera Guerra Mundial, aquest mètode comunitari agrícola seria definitivament abolit.

La internacionalització palestina

En aquestes i altres terres de propietat diversa es cultivava sobretot l'olivera, cereals, arbres fruiters i el cotó a la zona septentrional. Palestina estava inserida en els circuits comercials transnacionals i tenia una notable interacció econòmica amb l'estranger. Al llarg del segle XIX, va augmentar l'exportació de productes com ara cereals, sèsam, oli d'oliva, tabac i cotó. Però va ser especialment el comerç de taronges de la zona de @Jafa el que més es va expandir.

També hi havia altres centres industrials i econòmics significatius: la manufactura de fusta d'olivera a Betlem, la indústria tèxtil a Gaza i de vidre a Hebron, el nucli ferroviari, industrial i portuari de Haifa o tot allò que es relacionava amb el món de la cultura, la comunicació i l'exportació de cítrics a Jafa.

En les últimes dècades del segle XIX les exportacions i les importacions van créixer exponencialment i Palestina es va anar constituint com un lloc d'accés als mercats del Llevant mediterrani.

D'aquesta manera, la zona no era únicament sinònim de Terra Santa. Perquè la interacció econòmica pogués desenvolupar-se, van ser bàsiques les noves xarxes de comunicació: les carreteres i els ferrocarrils van unir les ciutats més importants de la zona amb els territoris confrontants i amb Europa. Anteriorment ja s'havien establert rutes navals regulars entre els seus ports i el Vell Continent.

També van començar a arribar viatges organitzats des de Marsella o Trieste i van iniciar les seues activitats agències de viatges com Cook & Fills, que transportaven turistes i pelegrins a Palestina. De la mateixa manera, cobrien el servei postal diverses companyies internacionals.

L'educació palestina

Les reformes otomanes del segle XIX van reestructurar el sistema escolar públic seguint el model francès. Ara bé, encara que es va aconseguir augmentar l'escolarització elemental, el seu impacte va quedar limitat pel fet que la llengua docent fos el turc. En els darrers anys de l'Imperi otomà, al voltant del 34% dels xiquets i el 12% de les xiquetes en edat escolar estaven matriculats en centres d'ensenyament primari.

Per anar a l'institut els joves havien de desplaçar-se a Damasc, mentre que per a accedir a la universitat havien d'acudir a Istanbul. Les distàncies i les limitacions en l'accés van restringir enormement les possibilitats de rebre educació superior.

La mobilitat social, però, es va veure afectada. Alguns membres de les elits locals van arribar a la burocràcia imperial i va emergir una petita classe mitjana urbana en contacte amb les elits tradicionals.

A més, l'estudi en les mateixes escoles per part de cristians, jueus i musulmans va poder contribuir a fer que compartissen perspectives comunes sobre el món que els envoltava.

Tolerància religiosa

El territori es caracteritzava per la pluralitat i la tolerància en l'esfera religiosa. No hi havia problemes d'accés als llocs sants de les tres religions monoteistes. Només l'arribada del colonialisme d'assentament sionista va començar a alterar aquesta situació.

Entre 1850 i 1880, al voltant de mig milió de persones vivien a Palestina, un territori d'uns 27 000 km². Com destaquem a l'inici, convivien la majoria musulmana amb les minories cristiana i jueva. El sistema otomà atorgava un considerable grau d'autonomia a les religions que no eren l'oficial islàmica: els concedia reconeixement estatal, representació i potestat per a dirimir sobre assumptes relacionats amb el culte, la justícia religiosa, l'educació o l'estatus individual.

A Palestina estaven arrelades interpretacions populars de les tres religions majoritàries. Com en molts altres llocs del Mediterrani, no era infreqüent la creença en mals esperits (jinn, en àrab) o en el mal d'ull, del qual els àrabs-palestins, independentment de la seua religió, se solien protegir amb la figura de la coneguda com a mà de Fàtima o de Míriam.

D'altra banda, la relació entre les autoritats religioses i els creients era sovint bidireccional. La població interactuava amb els representants religiosos i fins i tot dialogava amb ells sobre les interpretacions dels textos sagrats.

Litigis i igualtat social

En els àmbits rurals, malgrat estar subordinades a un règim patriarcal i al model de domesticitat, gran part de les dones palestines participaven en les tasques agrícoles, educatives i en decisions que concernien les seues vides. Conformaven un subjecte divers, canviant i amb capacitat d'agència que desmitificava la imatge de dona passiva i submisa del “Tercer Món” –i sobretot musulmana– que encara avui predomina en nombroses perspectives orientalistes, racistes i patriarcals del Nord Global.

Com a exemple de la variabilitat i la diversitat, pot dir-se que, generalment, als pobles i als barris populars de les ciutats, les dones musulmanes no van portar vel fins que aquests llocs van començar a ser visitats recurrentment per estrangers o fins que els colons sionistes europeus van començar a ser nombrosos. En les classes riques el fenomen va arribar a ser l'oposat; encara que el vel era la norma, a mesura que s'acostava el final del segle XIX les excepcions van començar a ser cada vegada més habituals.

A la Palestina urbana, les estructures patriarcals podien arribar a ser més lleugeres, sobretot en les famílies de notables. La vida quotidiana de la majoria de les dones depenia més de la classe social o de l'àmbit en què vivien que de si pertanyien a una religió o a una altra. En alguns aspectes, les fronteres entre les persones eren més aviat difuses a Palestina.

És a dir, fins a l'arribada del colonialisme d'assentament sionista i el desenvolupament del seu moviment polític nacional-colonial, no existia cap enfrontament intercomunitari entre els diferents grups de Palestina. Fora quina fora la seua religió, totes les persones compartien la terra, es comunicaven en àrab i interactuaven de manera diversa amb un món cada vegada més accelerat i canviant per l'arribada de l'època industrial.

De fet, el territori no sols no va viure l'onada judeòfoba que va ser present en diferents àmbits europeus en el mateix període ni es van succeir episodis violents com els pogroms de l'Est d'Europa o del sud de la Rússia tsarista, sinó que les diverses comunitats que residien a Palestina van cooperar en diverses esferes socioeconòmiques.

Per tant, és necessari recordar que no ens trobem davant un “conflicte” religiós ni mil·lenari, sinó contemporani i colonial. Enmig de l'horror del genocidi actual, també cal conèixer el passat anterior a l'arribada sionista i que durant segles la convivència intercomunitària va marcar la vida a Palestina. El futur només pot arribar amb la fi del genocidi i del colonialisme i perquè totes les persones, siguen jueves, cristianes, musulmanes o atees, tinguen els mateixos drets.

Jorge Ramos Tolosa, Professor i investigador d'Història Moderna i Contemporània, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.