El president Pedro Sánchez amb representants de les forces de seguretat de l'Estat a la frontera del Tarajal (Ceuta), 31 de juliol de 2026. Moncloa / Borja Puig de la Bellacasa

Asbel Bohigues, Universitat de València

La crisi de Ceuta ha posat el govern de Pedro Sánchez a la defensiva, just després que els actors polítics espanyols hagen tornat de les vacances d’estiu. Setmanes després de l’inici de la crisi, la situació continua sense resoldre’s: dels aproximadament 80.000 migrants que van entrar a Ceuta a finals de juliol, 5.482 encara continuen allà.

El debat sobre la gestió de la crisi per part del govern ha sigut molt intens, amb protestes arreu del país, una guerra cultural que s’intensifica i atacs violents contra migrants a Ceuta, alguns presumptament comesos per soldats espanyols.

A Espanya, la crisi gairebé no ha desaparegut dels titulars durant les últimes set setmanes. Encara que no ha sorgit cap solució permanent, una cosa està clara: el govern ha desaprofitat una oportunitat decisiva per a plantejar la qüestió de la migració en els seus propis termes.

La regularització massiva d’enguany va permetre a Sánchez prendre la iniciativa. En fer-ho, es va presentar (i, per extensió, també Espanya) com un defensor dels drets humans, que planta cara al sentiment antimigrant predominant a Europa i situa l’economia i la inclusió al centre del debat.

Després de Ceuta, aquest impuls s’ha invertit. A mesura que Espanya s’acosta a un any electoral, la crisi ha donat al conservador Partit Popular  i, sobretot, a l’extrema dreta de Vox més marge per a marcar l’agenda.

Una oportunitat desaprofitada

Marcar l’agenda política és un dels principals avantatges d’estar al govern. Els partits que governen poden decidir quines qüestions prioritzen i definir els termes en què es debatran.

Al gener, alguns van considerar la regularització massiva de migrants com una mesura  audaç, mentre que altres la van considerar oportunista. En qualsevol cas, va donar al PSOE de Sánchez una posició de força. En situar l’economia i la inclusió dels migrants al centre del debat, el govern estava modelant el debat amb una política pròpia.

Ara, Ceuta ha desplaçat el focus cap a la inseguretat i les deportacions. El partit d’extrema dreta Vox descriu la crisi com una «invasió» i planteja la migració en uns termes que s’ajusten als seus propis objectius. La immigració ocupa un lloc central en el discurs de Vox: contribueix a definir-ne la identitat política i li atorga protagonisme en l’escena nacional.

El govern va tardar més d’un mes a respondre adequadament a la crisi de Ceuta; un retard que va coincidir amb el període vacacional d’agost i que va donar marge a altres actors per a consolidar fermament la seua pròpia versió dels fets. A mesura que la crisi s’encallava, Sánchez es trobava cada vegada més responent a una agenda marcada per altres.

Aquest retard també és especialment important per als milers de migrants atrapats en un buit legal a Ceuta, en una situació que continua sense resoldre’s mentre dormen en tendes de campanya i al carrer.

El govern tenia altres opcions. Tot i que Sánchez va visitar Ceuta poc després de l’incident, ell i els seus ministres podrien haver anat més enllà retallant les vacances, celebrant una reunió d’urgència del Consell de Ministres a Ceuta o fins i tot declarant abans una «situació d’interés per a la seguretat nacional».

Amb tant en joc, prendre qualsevol mena d’iniciativa hauria sigut preferible a la inacció política que va seguir. En lloc d’això, el PSOE va donar a la dreta i a l’extrema dreta l’oportunitat de definir la crisi i fixar els termes del debat.

Un context internacional hostil

Les tensions amb el Marroc són un element recurrent de la política espanyola. La crisi de Ceuta ha revifat els records de 2021, quan una entrada massiva a través de la frontera va coincidir amb una disputa diplomàtica per la decisió d’Espanya de proporcionar tractament mèdic a Brahim Ghali. Ghali lidera el Front Polisari, que reclama la independència del Sàhara Occidental, una antiga colònia espanyola actualment sota ocupació marroquina.

El 2022, Sánchez va modificar la posició d’Espanya per a donar suport al pla d’autonomia del Marroc per al Sàhara Occidental, cosa que va contribuir a reparar les relacions amb Rabat.

La qüestió de la ciutadania espanyola per als sahrauís afig un altre assumpte delicat. El 10 de setembre, el Congrés va aprovar una proposició de llei impulsada pel partit d’esquerres Sumar per a concedir la ciutadania als sahrauís nascuts sota administració espanyola, amb l’abstenció del PP i el vot en contra de Vox. La proposta encara ha de passar pel Senat.

Per a Sánchez, aquests debats arriben en un moment difícil en l’àmbit internacional. L’escena internacional havia sigut una font de força política tant per al president com per al seu govern, però la crisi de Ceuta podria desfer els avanços diplomàtics internacionals dels últims anys.

L’1 d’agost, 22 dirigents de la UE van signar una carta en què reclamaven una resposta coordinada urgent a la crisi de Ceuta i advertien que una regularització a gran escala podria incentivar la migració irregular. Poc després, Itàlia va introduir controls als viatgers no comunitaris que arribaven des d’Espanya, fet que va provocar una resposta similar per part de Madrid.

Les conseqüències polítiques de la crisi, tanmateix, es noten més directament a casa. Ceuta ha interromput l’impuls creat per la regularització i ha tornat a situar les relacions amb el Marroc al centre del debat nacional.

Amb les eleccions a l’horitzó, l’efecte combinat suposa un important revés per a Sánchez.

Conseqüències electorals

L’any que ve, Espanya celebrarà eleccions locals, autonòmiques i generals. Encara que les campanyes no han començat oficialment, la competició per influir en la seua configuració ja està plenament en marxa.

Aconseguir que una qüestió domine una campanya ja és una victòria política. Definir la manera com es planteja és una altra victòria clau. La regularització va donar al govern l’oportunitat de prendre la iniciativa en matèria migratòria, però el plantejament actual afavorirà la dreta, especialment Vox.

El PSOE afronta aquestes eleccions debilitat per les acusacions de corrupció dins de les seues files, així com per les derrotes en les eleccions autonòmiques i els revessos als tribunals. Ceuta se suma a aquestes pressions.

Les enquestes recents suggereixen que el PSOE manté un electorat considerable, però potser no serà suficient per a mantenir una majoria de govern. Una enquesta d’opinió recent, realitzada entre el 31 d’agost i el 2 de setembre de 2026, situava els socialistes en el 27,6 %, mentre que els seus socis de coalició, Sumar i Podemos, obtenien un 5,7 % i un 2,8 %, respectivament. El suport limitat a aquests partits, que se situen a l’esquerra del PSOE, complica l’aritmètica parlamentària.

Una altra enquesta, realitzada entre l’1 i el 3 de setembre, preveia 202 escons per al PP i Vox conjuntament, molt per damunt dels 176 necessaris per a obtenir la majoria absoluta. La continuada resiliència electoral dels socialistes podria, per tant, coexistir amb una derrota de l’esquerra en conjunt.

Encara falten mesos per a les eleccions, de manera que aquest resultat continua sent incert. Però si les pròximes eleccions generals es disputen en uns termes cada vegada més favorables a Vox, la influència del partit podria anar més enllà dels escons que obtinga. Podria sorgir un govern de coalició encapçalat pel PP, amb Vox marcant bona part de la seua agenda. Pel que fa a Sánchez, el cost de l’oportunitat desaprofitada a Ceuta podria prolongar-se molt més enllà de la crisi mateixa.

Asbel Bohigues, Profesor de Ciencia Política, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.