Joaquín Martín Cubas, Universitat de València

El 80 % de la superfície habitable del planeta és territori rural. En aquest es produeix la majoria dels aliments que ens sustenten, es custodien els ecosistemes que regulen el clima i es preserva una diversitat cultural que no podem permetre'ns de perdre.

Tanmateix, durant massa temps, especialment a Espanya, els territoris rurals han sigut vistos com a espais endarrerits, quan no estancats, en regressió o oblidats, per bé que podem dir que actualment no sempre siga així.

En molts casos, els municipis rurals s'estan posant a l'avantguarda dels processos de desenvolupament sostenible. Encara més, l’àmbit rural ha passat a ser un laboratori viu d'innovació social i democràtica.

Govern obert i en xarxa

Els models burocràtics i gerencials del segle XX han donat pas, en el present, a noves formes de governança democràtica basades en el govern obert, participatiu, en xarxa i multinivell.

L'objectiu de les polítiques que s'emprenen ja no és el mer creixement econòmic, sinó el desenvolupament sostenible. I aquest objectiu no pot aconseguir-se amb receptes universals, sinó des de cada territori particular, a través de polítiques amb enfocament de baix a dalt (bottom-up) que mobilitzen els recursos locals i que sempre requereixen participació i diàleg social.

L'Agenda 2030 de Nacions Unides ho consagra expressament: l'objectiu de desenvolupament sostenible 16 exigeix institucions eficaces i transparents, i el 17 reclama aliances entre governs, societat civil i sector privat. La governança democràtica, en l'actualitat, no és decorativa, sinó una condició estructural del desenvolupament.

Els desafiaments del món rural

La participació ciutadana va molt més enllà del vot cada quatre anys: abasta l'accés a la informació, la valoració crítica de les polítiques, el control de les persones decisores i de les seues decisions, la proposta normativa, la consulta vinculant i, en última instància, l'empoderament real de la comunitat sobre els assumptes propis.

Pel que fa a la innovació pública, no es limita a introduir tecnologia en els processos habituals: consisteix a trobar solucions noves als problemes col·lectius. Solucions que naixen de la comunitat mateix, generen valor social i enforteixen vincles.

Tots dos conceptes, participació i innovació, es revelen especialment crítics en els territoris rurals despoblats, on les administracions locals són molt pròximes a la ciutadania però han de fer front a desafiaments enormes amb recursos molt escassos.

Quins són aquests desafiaments a Espanya? Jorge Hermosilla, professor de la Universitat de València, ha caracteritzat aquests territoris rurals com simultàniament problemàtics (despoblats, amb dificultats d'accessibilitat i dèficit de serveis), contradictoris (ofereixen alta qualitat ambiental i fort sentit de pertinença, però una precarietat greu en sanitat, educació o connectivitat), dependents (subsidiaris del sistema urbà, amb escassa emprenedoria i lideratge) i vulnerables (la marxa d'una sola família, o el tancament d'un bar o una escola poden canviar l'equilibri de tot el poble).

En molts municipis de menys de cinc-cents habitants no existeix societat civil organitzada ni iniciativa privada: l'ajuntament és l'únic prestador de serveis amb capacitat de generar economia. Aquesta és la magnitud del repte, però també, com subratlla l'autor, la magnitud de l'oportunitat.

Exemples d'innovació social en municipis petits

Per sort, la innovació social funciona i ho fa amb rendiments contrastats. Espanya compta amb nombrosos exemples inspiradors.

La comarca de Pinares (Burgos-Sòria), mitjançant un laboratori rural veïnal, ha generat solucions senzilles i eficaces a problemes de la vida ordinària de veïnes i veïns. A Àlaba, l'espai Garaion va transformar un caseriu en ruïnes en un centre cultural participatiu generador de dinamisme econòmic i social. A Astúries, la comunitat local gestiona directament l'Ecomuseu Laponte, de manera que el patrimoni esdevé motor econòmic.

A Burgos, la plataforma Burgos Rural Market connecta petites botigues amb consumidors de tot el territori. I, per posar un altre exemple, els biodistrictes agroecològics d'Andalusia i la Comunitat Valenciana mostren com agricultors, consumidors i ajuntaments poden dissenyar junts sistemes de producció sostenible.

Un cas especialment revelador, per la coherència i els resultats mesurables, és el d'Ares dels Oms, municipi de menys de quatre-cents habitants de la província de València, enclavat a la comarca dels Serrans. Fa tres lustres, els seus veïns van constituir una entitat de naturalesa mixta, publicoprivada, la fundació El Olmo, com a instrument institucional de desenvolupament compartit per al territori.

Avui, aquest municipi, fins a aquell moment condemnat segons molts al declivi o la desaparició, és proveïdor de serveis energètics (en uns dies, primer municipi d'Espanya a autoabastir-se totalment amb energies renovables), de serveis digitals (centre d'innovació territorial RuralTec), de serveis socials (centre de gent gran), formatius i d'investigació científica (centre Big History de divulgació científica i mediambiental) i de serveis editorials (llibres i revistes de divulgació de caràcter científic).

La piràmide demogràfica s'ha invertit, s’ha sanejat des de la base, les inversions s'han quintuplicat en quinze anys i l'emprenedoria privada s'ha recuperat. El que fa possible aquest miracle no és l'ajuda externa, sinó la planificació estratègica participada, la institucionalització de la cooperació i la mobilització emocional de tots els recursos humans disponibles, incloent-hi migrants que mantenen el seu vincle afectiu amb el poble.

Condicions per a transformar un territori rural

A partir d'aquests casos i molts altres, podem individualitzar quatre condicions imprescindibles perquè la participació i la innovació transformen un territori rural:

• Institucionalitzar la cooperació, més enllà de les vies tradicionals usades pels ajuntaments per a impulsar-la en polítiques sectorials.
• Trencar estereotips ancorats en visions administratives del passat i incrementar els recursos humans al servei del desenvolupament, a més de mobilitzar especialment les persones emigrades que mantenen el vincle emocional amb el seu poble d'origen.
• Teixir xarxes i aliances amb universitats, diputacions, entitats civils i municipis veïns.
• Crear una planificació estratègica participada, amb horitzó a llarg termini, que done sentit a l'acció col·lectiva més enllà dels temps que marca cada cicle electoral. Focalitzar així els esforços en objectius d'interès comú, no d'interès particular.

No podem deixar que l’àmbit rural continue sent un receptor passiu de polítiques dissenyades des de fora. Ans al contrari, ha de ser productor d'innovació democràtica. El futur dels territoris no es decideix només al parlament estatal o als autonòmics ni tampoc als plens municipals: es decideix –sobretot– a les places i àgores dels pobles, amb la capacitat dels seus habitants per a imaginar junts el propi futur, per a planificar de la mà les estratègies que cal emprendre i, així, protagonitzar de manera col·laborativa el seu propi avenir.

Joaquín Martín Cubas, Profesor Titular de Ciencia Política y Administración. Instituto interuniversitario de Desarrollo Local, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.