.jpg)
José Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València
Quan pensem en nutrició, quasi sempre imaginem els mateixos protagonistes: boca, estómac, intestí, fetge, pàncrees i, potser, microbiota. No obstant això, el cos humà no funciona per compartiments aïllats. Menjar no és només introduir aliment en un tub digestiu, sinó també salivar, engolir, transportar, distribuir líquids, activar defenses, moure greixos per la limfa, comunicar teixits i sostenir òrgans.
En els últims anys, tres estructures han despertat un interès especial: les glàndules salivals tubàries, l'interstici i el mesenteri. Totes tres tenen una cosa en comú: actuen com a zones d'interfície, ja que connecten alimentació, hidratació, absorció, transport, immunitat i metabolisme.
Les glàndules tubàries: menjar també depèn d'engolir bé
En 2021, mitjançant tècniques d'imatge, es van descriure unes estructures glandulars situades a la part posterior de la rinofaringe –prop de la regió on s'obri la trompa d'Eustaqui– que no encaixaven amb les descripcions anatòmiques clàssiques.
En realitat, les glàndules salivals tubàries no digereixen greixos, no absorbeixen aminoàcids i no regulen la glucosa, però poden tenir importància en una cosa molt més bàsica: mantenir humida i lubrificada una zona clau per a engolir, més enllà de la boca.
La saliva ajuda a formar el bol alimentari, facilita la deglució, participa en el gust, protegeix mucoses i contribueix a les primeres fases de la digestió. Quan se n’altera la producció o distribució, poden aparèixer sequedat (xerostomia), dificultat per a engolir (disfàgia), canvis en el sabor i pèrdua de gana. En pacients amb càncer de cap i coll, aquestes alteracions poden comprometre de manera clara la ingesta i l’estat nutricional.
Per això, les glàndules salivals tubàries interessen especialment en radioteràpia de cap i coll. Perquè si una zona glandular s'irradia sense reconèixer la seua possible funció, es pot contribuir a produir efectes secundaris. I això, des del punt de vista nutricional, no és poca cosa: una persona que no pot engolir bé no s'alimenta bé. Així, les glàndules recentment descobertes ajuden a recordar-nos que la nutrició comença abans de l'estómac.
L'interstici: l'aigua que comunica els teixits
El segon exemple és l'interstici, descrit com una xarxa d'espais plens de líquid, situats dins i entre els teixits. La notícia va ser presentada en molts mitjans com el descobriment d'un “nou òrgan”, encara que aquesta etiqueta ha sigut discutida. L'important no és tant el nom com la idea: el líquid intersticial no és un simple farciment passiu entre cèl·lules.
Des del punt de vista de la nutrició, pot entendre's com un territori d'intercanvi. Els nutrients absorbits a l'intestí passen a la sang, però per a arribar a moltes cèl·lules han de travessar l'espai extracel·lular, on es mouen aigua, electròlits, glucosa, aminoàcids, àcids grassos, senyals immunitaris, metabòlits, productes de rebuig… Per això, la nutrició no acaba quan els nutrients creuen la paret intestinal.
I com arriben realment als teixits? La resposta implica sang, limfa, endoteli (capa interna dels vasos sanguinis i limfàtics), matriu extracel·lular (xarxa que sosté i connecta les cèl·lules) i el líquid intersticial mateix. És a dir, inclou una anatomia de distribució que moltes vegades queda fora dels missatges nutricionals simplificats. L'aigua corporal no està només a la sang o dins les cèl·lules: es reparteix entre compartiments. Per això, beure aigua i mantenir una dieta adequada afecta, més enllà de la digestió, el medi líquid on viuen les nostres cèl·lules.
El mesenteri: l'autopista entre l'intestí i la resta de l'organisme
Fins fa poc, es creia que el tercer dels nostres protagonistes, el mesenteri, consistia en una sèrie de plecs que subjectaven parts de l'intestí. No obstant això, una investigació anatòmica de 2022 va revelar que en realitat es tractava d'una estructura amb entitat funcional pròpia. És veritat que el mesenteri sosté l'intestí, però no és només un “suport”: conté vasos sanguinis, vasos i ganglis limfàtics, nervis i teixit adipós. És, en definitiva, una autopista entre l'intestí i la resta de l'organisme.
Té una rellevància nutricional indubtable. Després de la digestió, molts nutrients passen a la sang a través de vasos que viatgen pel mesenteri. Els greixos segueixen una ruta especial: per a transportar-los, l'intestí els converteix en unes partícules anomenades quilomicrons, les quals passen al sistema limfàtic i, des d'allí, a la circulació sanguínia.
A més a més, el mesenteri té una dimensió immunològica. L'intestí està constantment exposat a aliments, bacteris, metabòlits i molècules estranyes. En conseqüència, el teixit immune associat a l'intestí ha d'aprendre a tolerar allò que és útil i a respondre davant d’allò que és perillós. El mesenteri participa en aquest diàleg entre dieta, microbiota, immunitat i inflamació.
Des d'aquesta perspectiva, no és només anatomia: es tracta de metabolisme organitzat en teixit.
Una nova manera d'ensenyar nutrició
Aquestes tres estructures no canvien les recomanacions bàsiques, però sí que enriqueixen la manera d'explicar la nutrició. Ens obliguen a passar d'una visió centrada només en nutrients a una visió anatòmica, funcional i integrada.
Les glàndules tubàries ens recorden que alimentar-se requereix saliva, lubricació i deglució; l'interstici, que l'aigua i els nutrients han de circular entre cèl·lules i teixits, i el mesenteri, que absorbir no és només travessar la paret intestinal: també implica transportar, defensar i comunicar.
Potser el missatge més interessant és que la nutrició no ocorre només al plat i a l'intestí : menjar és un acte anatòmic complet que implica tot el cos.
José Miguel Soriano del Castillo, Catedrático de Nutrición y Bromatología del Departamento de Medicina Preventiva y Salud Pública, Universitat de València
Aquest article es publicà originalmente en The Conversation. Llegiu l'original.
