.jpg)
El valencià Pablo Jarillo-Herrero és, en l’actualitat, catedràtic de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), però es va llicenciar en Física a la Universitat de València, una etapa que recorda de manera “apassionant”. Es refereix a la vida universitària, aquella que només ocorre una vegada i en la qual coexisteixen el creixement intel·lectual, l’excel·lència acadèmica, les amistats i els vincles personals que perduraran per a sempre.
Acaba de ser guardonat amb el Premi Fundació BBVA Fronteres del Coneixement en Ciències Bàsiques en la XVIII edició, juntament amb el també físic Allan MacDonald. Un reconeixement al treball que ha fet sobre les qualitats del grafè (material en què és expert) i el resultat recentment obtingut després de posar en pràctica la teoria de MacDonald, que ha demostrat un angle màgic que permet transformar i controlar el comportament dels materials.
Arribar fins ací ha sigut possible, segons destaca, gràcies al treball del seu equip, del seu grup de recerca, integrat per científics internacionals de primer nivell, amb qui té previst continuar treballant “de valent” sense oblidar on va començar la seua “passió”: “La veritat és que la formació a la Universitat de València va ser una part integral i fonamental del meu desenvolupament posterior com a investigador”, afirma.
Medalla de la Reial Societat Espanyola de Física i de la Fundació BBVA, Premi de la Fundació Conexus, Premi Alumni Plus Insigne UV pel Consell Social de la Universitat de València…, és jurat dels Premis Rei Jaume I i visitarà València al juny, quan es reuneix aquest grup de dones i homes de ciència i economia amb reconeixement arreu del món.
Però fins aleshores i des del MIT, Pablo Jarillo ens atén en una entrevista per a abordar el seu camp de treball, la situació de la investigació a Espanya i la seua experiència universitària a la UV.
P: És motiu d’orgull per a la Universitat de València comptar entre els seus egressats amb un ambaixador com vostè...
R: Moltes gràcies!
P: La seua recerca sobre el grafè li ha valgut ja nombrosos premis, entre els quals en destaquen alguns de renom internacional com l’últim de la Fundació BBVA. Què suposen aquests reconeixements per als resultats del seu treball?
R: Bé, primer i principalment els veig com un reconeixement per a tot el meu equip perquè, tot i que jo siga el líder del grup, és el treball de tot l’equip, juntament amb el de molts altres col·laboradors d’altres universitats i institucions, el que ha aconseguit aquests resultats. Per descomptat, em fa molta il·lusió aquests reconeixements, ja que suposa una valoració positiva del treball del meu grup. Ens anima a continuar treballant intensament i a triar direccions arriscades, a explorar en profunditat el món tan interessant dels materials quàntics.
P: Parlem d’una recerca que posa de manifest l’existència d’un camp nou de la física, la twistrònica, mitjançant el qual es pot obtenir no només superconductivitat, sinó també magnetisme i altres propietats en els materials. Com ho pot explicar?
R: Doncs la veritat és que encara no ho entenem completament. Però bàsicament la twistrònica permet que l’energia dominant en el comportament dels electrons en un material siga l’energia electrostàtica de repulsió, o energia potencial de Coulomb. Quan això passa, les interaccions entre electrons es tornen molt complexes i poden donar lloc a comportaments quàntics emergents, amb propietats col·lectives molt inusuals, com la superconductivitat. És un tema realment fascinant, sobre el qual hi ha moltíssima gent treballant, i sobre el qual cal encara més recerca per a entendre’l completament.
P: Ha participat, per tant, a obrir noves fronteres en la física. I com es traspassaran en un futur?
R: Hi ha moltíssimes possibilitats interessants per al futur, tant a nivell de física fonamental com pel que fa a les aplicacions tecnològiques. La possibilitat de dur a terme totes les fases de la matèria quàntica utilitzant materials simples és quelcom que entusiasma tothom (bé, almenys molts físics i enginyers) molt il·lusionats. Encara no sabem ben bé fins a quin punt es podrà arribar, per exemple, si serem capaços de dur a terme totes aquestes fases en un règim de paràmetres “més còmodes” (temperatura ambient en comptes de baixes temperatures, etcètera).
P: Es tracta d’un futur a curt, mitjà o llarg termini? Com ho podem mesurar i de què depèn?
R: El treball que fem en el meu grup és de física fonamental i, per tant, les aplicacions tardaran probablement dècades a arribar.
P: No obstant això, l’obtenció de noves propietats en els materials tindrà, sense dubte, un gran impacte industrial: s’abarateix la producció d’energia elèctrica, per exemple. Quines altres aplicacions reals del seu descobriment pot enumerar?
R: En el “curt” i mitjà termini, les aplicacions més fàcils d’imaginar estan relacionades amb tecnologies quàntiques. Per exemple, nous sensors quàntics de llum, possibles aplicacions en simulacions i computacions quàntiques, etcètera. A més llarg termini, la física que estem aprenent podria tenir un gran impacte en tota mena de propietats de materials que es fan servir en processos on l’energia és molt important, com ara els dispositius de computació i memòria utilitzats en la IA, etcètera.
P: Tot això ha estat possible en demostrar la teoria del també físic i guardonat Allan MacDonald; un treball que ha desenvolupat al MIT. Aquest avanç experimental hauria pogut tenir lloc a Espanya?
R: En principi, sí que podria haver passat a Espanya, però és més difícil que ocórrega ací perquè, en general, era un projecte molt, molt arriscat, i a Espanya sol haver-hi menys tolerància o propensió al risc. A més, l’equip internacional d’investigadors que va ser responsable del descobriment és molt difícil de reclutar avui dia a Espanya, ja que no s’hi solen oferir les condicions personals i de recerca per atraure aquest talent internacional d’alt nivell.
P: I si ens acostem més al territori, creu que les ciències bàsiques gaudeixen de bona salut a València?
R: La situació de la ciència bàsica a València ha millorat en les últimes dècades, però encara pot millorar més. És molt important tenir ambició intel·lectual, apostar fortament per la meritocràcia radical i per la gent jove, i dotar-la de recursos competitius a escala internacional.
P: Supose que l’impuls del talent, el coneixement i la transferència no té una “vareta màgica” i no depèn només del sistema universitari espanyol (o valencià). Quins són els ingredients fonamentals per a assolir objectius científics i tecnològics com els del MIT?
R: El que he dit en la pregunta anterior és exactament el que fem al MIT, i per això la ciència bàsica i l’enginyeria del MIT estan a un nivell tan alt: (1) reclutar el millor talent internacional del món; (2) per a fer-ho, cal oferir condicions personals (per exemple, salari) i de recerca (finançament, poca burocràcia, etcètera) competitives a escala internacional; i (3) meritocràcia radical. Si això confluïra, tenint en compte l’alta qualitat de vida a València i a Espanya en general, es podria fer un ecosistema universitari d’altíssima excel·lència i molt més innovador.
P: Ha pensat mai a tornar a casa? Què cal perquè un investigador de primer nivell com vostè retorne a la seua alma mater?
R: Alguna vegada ho he pensat, però és difícil que es donen les condicions que esmentava dalt. Ara bé, amb una bona col·laboració entre el sector públic i el privat, es podrien donar les condicions perquè gent com jo (millor encara, gent més jove que jo) decidira establir la seua carrera investigadora a València. Sovint sent les autoritats dir que faran les coses d’aquesta manera, però quan s’adonen del que cal per a fer-hi un esforç seriós... la iniciativa perd impuls.
P: I en el plànol més personal, com recorda l’etapa universitària a la UV? Què destacaria d’aquella època?
R: Va ser una època molt bonica i apassionant de la meua vida. Recorde les classes, alguns dels meus professors que van ser excel·lents, els debats amb els meus companys durant els dinars al restaurant del campus de Burjassot, les vesprades a la biblioteca estudiant... Vaig aprendre molt i la veritat és que la formació a la Universitat de València va ser una part integral i fonamental del meu desenvolupament posterior com a investigador.
P: Moltes gràcies per fer llum sobre un tema tan complex i dedicar-nos el seu temps, tan valuós.
R: A vosaltres!
