Una família d'escincs (Egernia stokesii) al zoo de Londres. Alicia Bartolomé, CC BY-SA

Alicia Bartolomé, Universitat de València

Els rèptils tenen mala reputació. Quantes vegades hem vist una serp com a símbol del mal o un altre animal escatós en el paper del dolent? A Occident solem associar-los amb el pecat i la traïció, imatge heretada de la tradició judeocristiana. Ara bé, seria un error pensar que aquesta ha sigut la visió predominant en totes les cultures. Cocodrils, serps, tortugues… tots han sigut déus, guardians o símbols de transformació en diferents folklores.

Malgrat aquesta riquesa cultural, moltes creences populars sobre rèptils continuen sent negatives. Encara que el folklore haja influït en la nostra percepció, el seu impacte resulta difícil de precisar. De fet, l'aversió pels rèptils sembla derivar d'una combinació de factors evolutius i socioculturals.

Hi ha estudis en primats que suggereixen que estem predisposats a témer unes certes característiques de les serps per la seua potencial perillositat. D'altra banda, la falta d'expressions facials i la seua dissimilitud amb els humans contribueixen a la percepció com a animals estranys i poc intel·ligents.

Finalment, els rèptils són un grup divers del qual sabem relativament poc, cosa que, juntament amb la seua mala imatge, pot influir en com els tractem.

Les serps són un dels grups de rèptils que més impacte ha tingut en diferents cultures. En la imatge, un mocassí mexicà en captivitat (Agkistrodon bilineatus) exhibit en un zoològic (Faunia, Madrid). Alicia Bartolomé, Author provided (no reuse).

Invisibles, però presents

Encara que solen passar desapercebuts enfront d'aus i mamífers, els rèptils conviuen amb nosaltres. En el darrer informe de la Unió Europea (2022) sobre animals utilitzats en recerca, el 0,1% van ser rèptils. Encara que semble poc, implica més de 4 500 individus, un nombre que ha crescut quasi un 200% en quatre anys. A més, aquestes dades només inclouen animals en procediments autoritzats, exclosos els rèptils capturats temporalment.

Aquest nombre indeterminat d'animals és sovint allotjat en condicions deficients que no cobreixen les seues necessitats bàsiques, un problema que no sols afecta els animals retinguts transitòriament. Els rèptils mascota o que habiten en zoològics solen passar tota la vida en captivitat. Encara que escassos, diversos estudis indiquen que les seues necessitats rarament se satisfan i que deriven en problemes de salut o de comportament, com ara la interacció repetitiva amb els vidres del terrari, que pot provocar lesions al morro.

Un hidrosaure crestat filipí (Hydrosaurus pustulatus) al Bioparco di Roma amb el musell desgastat a causa d'una excessiva interacció amb el vidre del seu terrari. Alicia Bartolomé, Author provided (no reuse)

Estratègies per a millorar el seu benestar

L'enriquiment ambiental va sorgir per pal·liar aquestes deficiències i oferir als animals alguna cosa a fer en entorns a penes canviants. Avui és un camp d'estudi i una eina per a millorar el seu benestar. Els objectius van més enllà de pal·liar mancances: intenten que els animals prosperen.

En la pràctica, implica afegir canvis en l'entorn (joguines, estructures, estimulació sensorial o social) que promoguen comportaments naturals. La clau no està només a introduir canvis, sinó a ajustar-los a les necessitats específiques de cada espècie i comprovar que realment milloren el seu benestar.

L'entrenament es considera una forma d'enriquiment. En la imatge, un cocodril del Nil (Crocodylus niloticus) és entrenat per a esperar a sentir un xiulet abans de llançar-se al menjar. Alicia Bartolomé, CC BY-SA.

En un estudi derivat de la meua tesi doctoral vam abordar l'escassa atenció que els rèptils han rebut en aquest camp. Primer, ens vam posar en contacte amb zoològics europeus per avaluar com apliquen l'enriquiment. Encara que la majoria el duien a terme, moltes de les pràctiques anomenades d'“enriquiment” no anaven més enllà de cobrir necessitats bàsiques, com ara mantenir un gradient tèrmic adequat.

Tot seguit, vam dissenyar i avaluar propostes d'enriquiment per a dues espècies de sargantanes del gènere Podarcis. L'una va implicar introduir als terraris olors (en trossos de paper) d'altres individus, estímuls naturals que aquestes sargantanes exploren diàriament al camp. Una altra va consistir en una soca amb forats per on les sargantanes havien d'enfilar-se i explorar per trobar menjar. Finalment, vam incrementar la complexitat estructural i tèrmica del terrari afegint-hi plataformes a diferents altures.

Per avaluar els efectes de l'enriquiment sobre el benestar de les sargantanes, en vam observar el comportament. Quan el terrari es va enriquir, es fregaven menys contra el vidre i es reduïa així el risc de lesions. També dedicaven més temps a moure's i traure la llengua, comportaments que reflecteixen un augment de l'exploració en resposta a nous estímuls. Els animals tenim una motivació innata per a investigar i obtenir informació, i aquesta exploració pot resultar gratificant per si mateixa.

A més, també vam mesurar la corticosterona, una hormona de l'estrès (com el cortisol), que pot analitzar-se en els excrements de manera no invasiva. Vam veure que els seus nivells augmentaven amb el temps en captivitat, excepte durant les fases d'enriquiment, cosa que suggereix que aquest atenua la resposta a l'estrès. Encara que preliminars, les dades apunten a un impacte fisiològic positiu de l'enriquiment en aquestes sargantanes.

Un mascle de sargantana roquera (Podarcis muralis) al laboratori, enfilat a la soca nutricional, un dels enriquiments avaluats. Alicia Bartolomé, CC BY-SA.

Un llarg camí per recórrer

Les troballes poden contribuir a mostrar com d'errònia és la imatge estereotipada dels rèptils. Les dades indiquen que són animals amb capacitats cognitives i vides socials complexes –que exhibeixen fins i tot conductes de joc– i que tenen més necessitats que les que els reconeixem.

Encara que quede molt a fer, els rèptils i altres animals tradicionalment ignorats desperten cada vegada més interès. La situació actual així ho exigeix. La major part de rèptils captius provenen del comerç d'espècies, un negoci rendible per a alguns, però que es cobra moltes vides.

Fins a un 36% de les espècies de rèptils són comercialitzades, sovint de manera il·legal. De moltes, a penes en sabem res de la seua biologia i comportaments i, tot i això, hi comerciem com si fossen objectes de col·lecció. El seu sofriment queda en segon pla: abans de vendre'ls, els exemplars són mantinguts en condicions insalubres, sense considerar requeriments d'espai, nutrició, temperatura o humitat.

Després de vendre'ls, la taxa de mort prematura supera el 70%. A banda dels problemes de benestar, el comerç d'animals exòtics també produeix perjudicis ecològics, com la sobreexplotació o la introducció d'espècies invasores.

En aquest context, l'enriquiment ambiental és una oportunitat per a educar i conscienciar, i ajudar a comprendre millor el comportament, les capacitats i les necessitats d'animals sovint ignorats. Mentre continuem mantenint animals en captivitat, garantir-ne el benestar serà la nostra obligació moral.

Artícle guanyador del I Premi de Comunicació Científica de la Universitat de València en la modalitat de Ciències Bàsiques

Alicia Bartolomé, Investigadora Doctora en Etologia i Benestar Animal, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.