.jpg)
José Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València
El dèficit de iode sembla un problema del passat, però no ho és del tot, tal com posava en relleu la periodista científica Alice Klein en un article recent de la revista New Scientist. Durant el segle XX, la iodació de la sal es va convertir en una de les intervencions de salut pública més eficaces per a prevenir trastorns per deficiència d'aquest mineral, inclosos el goll (engrandiment de la glàndula tiroide) i danys evitables en el desenvolupament neurològic.
De fet, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) continua considerant-la una estratègia segura i eficaç, i UNICEF assenyala que continua sent l'eina més utilitzada per a millorar la ingesta de iode al món.
Aquest èxit, però, ha generat una paradoxa: precisament perquè ha funcionat tan bé, el iode ha desaparegut del debat públic. Avui, en diversos països tornen a detectar-se senyals d'ingesta insuficient en determinats grups, sobretot en embarassades, dones lactants i persones amb dietes restrictives o mal planificades. No es tracta d'un retorn dramàtic dels quadres més greus a tot arreu, sinó d'un risc silenciós de carència en contextos on s'ha relaxat l'atenció.
Què fa el iode en el cos
El iode és un micronutrient essencial per a la síntesi de tiroxina (T4) i triiodotironina (T3), hormones que regulen el metabolisme, el creixement i múltiples processos fisiològics. La seua disponibilitat adequada durant la gestació i la primera infància resulta especialment important per al desenvolupament normal del sistema nerviós central i per a la maduració cerebral primerenca.
A més, els requeriments augmenten durant l'embaràs i la lactància a causa de l'increment de la producció materna d'hormones tiroidals, la major eliminació renal de iode i la transferència d'aquest mineral al fetus i al lactant.
Per què podria estar reapareixent el problema
La qüestió no és que la població haja deixat de consumir sal, sinó que ha canviat quin tipus de sal consumeix i d'on procedeix el sodi de la dieta. En els darrers anys, la sal iodada ha sigut desplaçada en moltes llars per sals “gurmet” o “naturals”, com la sal marina, la sal rosa de l'Himàlaia, les escates o la sal kosher, que sovint es perceben com a més saludables o sofisticades, encara que no sempre estiguen iodades.
L'enriquida té, en una certa manera, un problema d'imatge: enfront del prestigi culinari de les seues rivals de moda, ha quedat associada a un producte corrent, quasi antiquat.
A això, s'hi se suma que una gran proporció del sodi ingerit procedeix avui d'aliments processats i ultraprocessats, en què la presència de sal iodada no està garantida. L'OMS ha insistit que les polítiques de reducció de sodi i de iodació de la sal han de coordinar-se precisament per aquesta raó.
També ha canviat la composició de moltes dietes. El iode es troba de manera natural sobretot en aliments marins, en alguns lactis i en ous, encara que el seu contingut pot variar molt segons l'entorn i el sistema alimentari. Quan una persona redueix o elimina diverses d'aquestes fonts alhora, i a més no utilitza sal iodada o aliments fortificats, el risc d'ingesta insuficient augmenta.
El resultat és una paradoxa: un micronutrient bàsic, barat i eficaç ha perdut visibilitat just quan uns certs grups tornen a córrer el risc de no consumir prou iode.
El cas de les dietes basades en plantes
Les dietes vegetarianes i veganes poden ser saludables, però el nostre protagonista és un dels nutrients que requereixen més atenció a l'hora de planificar-les. Una revisió recent publicada en el British Journal of Nutrition va concloure que els qui segueixen patrons nutricionals estrictament vegetals, especialment vegans, poden tenir dificultats per a satisfer les recomanacions de iode només a partir dels aliments.
Això no significa que una dieta vegetal siga deficient per definició. Implica una cosa més simple: igual que ja es parla amb naturalitat de la vitamina B12, el iode hauria d'incorporar-se a la conversa nutricional quan es redueix el consum de peix o lactis, o quan se substitueixen productes convencionals per alternatives vegetals no fortificades.
Embaràs i lactància: el punt més sensible
Si hi ha un moment en què el iode mereix especial atenció és l'embaràs. Les proves són sòlides respecte al fet que el dèficit greu del micronutrient pot afectar el desenvolupament fetal i la funció tiroidal, i per això els organismes internacionals utilitzen punts de tall específics per a valorar l'estat de iode en embarassades. L'Institut Nacional de Salut dels Estats Units recull que una concentració urinària de 150-249 micrograms per litre 150 (μg/L) en gestants es considera adequada a escala poblacional.
Ara bé, convé matisar el debat. La preocupació per la insuficiència lleu o moderada és legítima, però les dades sobre els beneficis cognitius de suplementar totes les gestants en contextos de dèficit lleu no sempre resulten concloents. Revisions i assajos han assenyalat que, encara que hi ha preocupació biològica plausible i alguns estudis suggereixen una associació amb pitjors resultats infantils, els assajos controlats no han mostrat de manera uniforme millores clares en el neurodesenvolupament.
Així i tot, diverses societats científiques han optat per una posició prudent. Per exemple, l'Associació Americana de la Tiroide recomana que les dones en preconcepció, embaràs i lactància reben 150 μg diaris de iode en suplements prenatals o multivitamínics, normalment en forma de iodur potàssic, per a ajudar a cobrir unes necessitats augmentades.
L'error més comú: pensar que la solució és “prendre més sal”
Ací cal fer una precisió important. Defensar la sal iodada no equival a aconsellar més consum de sal. L'OMS manté la recomanació de reduir la ingesta de sodi per la seua relació amb hipertensió i malaltia cardiovascular. La clau de salut pública no és “més sal”, sinó menys, però iodada. De fet, la mateixa OMS ha subratllat que la reducció d'aquest condiment i la fortificació amb iode són polítiques compatibles si s'ajusta adequadament la concentració del mineral i si la fortificació comprèn també la sal utilitzada per la indústria alimentària.
Aquest punt és central perquè evita dos errors freqüents: convertir la qüestió en una defensa nostàlgica de la sal de taula o, en l'extrem oposat, assumir que qualsevol reducció del sodi resoldrà automàticament tots els problemes de salut sense conseqüències nutricionals. L'equilibri correcte és combinar prevenció cardiovascular i prevenció de la deficiència de iode.
José Miguel Soriano del Castillo, Catedrático de Nutrición y Bromatología del Departamento de Medicina Preventiva y Salud Pública, Universitat de València
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
