.jpg)
Manel Perucho Pla, Universitat de València
Al setembre de 1859 hi va haver aurores boreals a Roma, l'Havana, Hawaii o Menorca. Els cables de telègraf de Nord-Amèrica van patir curtcircuits que van causar xocs elèctrics a operaris. La causa va ser una tempesta geomagnètica d'alta intensitat produïda per una ejecció de massa de la corona del Sol, l'esdeveniment Carrington, conegut pel nom de l'astrònom britànic Richard C. Carrington, que la va observar i descriure.
En els darrers mesos, el nostre planeta ha rebut diferents pluges de partícules carregades provinents del Sol. La conseqüència més coneguda d'aquests esdeveniments són les aurores boreals. Però la darrera, al mes de maig, va ser probablement la causa de la interrupció momentània de la meua ràdio mentre escoltava un partit del València FC (en nomenclatura original). Les interrupcions de les comunicacions que poden produir són assumptes menors si les comparem amb els efectes que podrien arribar a generar.
Què té a veure una tassa de cafè calent amb un estel
Al si dels estels, l'energia generada als seus nuclis mitjançant la fusió nuclear es propaga cap a la superfície mitjançant la transferència radiativa i la convecció. En la transferència radiativa, els fotons (paquets d'energia) dipositen la seua energia a mesura que interactuen amb la matèria de l'estel. En la convecció, les diferències de temperatura entre capes indueixen un moviment de matèria calenta cap a les regions superiors, més fredes, i a la inversa, com en una tassa de cafè calent.
Als estels, però, hi participa un altre element: el seu camp magnètic. Tot i que a gran escala el camp es pot descriure matemàticament d'una manera senzilla, a petita escala els moviments convectius i de rotació generen una estructura complicada. En estels com el Sol això implica l'arribada a la superfície de petits (i tanmateix amb extensions superiors a la del nostre planeta) grumolls de gas i camp magnètic, com bombolles en un líquid bullent.
Un imant dins del Sol que dispara partícules cap a la Terra
El camp magnètic s'acumula en aquestes regions i, així, s'atura la convecció i les refreda, cosa que explica que apareguen les taques solars a la fotosfera solar (la superfície des de la qual s'emet la llum del Sol).
Si el camp acumulat s'eleva fins a interaccionar amb el camp de la corona solar (la regió visible en un eclipsi, molt diluïda i amb temperatures de milions de graus Kelvin), la interacció de línies amb polaritats oposades pot generar un procés anomenat ‘reconnexió magnètica’: el camp es reconfigura i, a més, s'hi genera una intensa producció energètica. Aquest procés també es pot donar si la línia de camp magnètic en elevació, amb forma d'arc, es pinça i les polaritats oposades de banda i banda de l'arc entren en contacte.
Si això ocorre, les partícules que hi haja per la zona guanyen energia i la radien, tot produint una flamerada d'emissió amb una intensitat que depèn de l'alliberada en la reconnexió.
En els casos més extrems pot arribar a ser d'un 2 % o 3 % de la lluminositat del Sol. A més, la flamerada pot anar acompanyada d'una ejecció de partícules, anomenada ejecció de massa coronal, principalment en aquests casos més energètics.
Aquestes partícules assoleixen energies superiors a l'associada a la seua massa en repòs (m·c²) i, si són llançades en la direcció del nostre planeta, hi arriben aproximadament un quart d'hora després. No està malament, si ho comparem amb els vuit minuts que calen perquè la llum travesse aquesta mateixa distància. Un altre grup de partícules, més nombrós i menys energètic, arriba entre un i quatre dies després.
Què passa quan la tempesta solar arriba al nostre planeta
En arribar al nostre planeta, les partícules més energètiques poden afectar la ionosfera i alterar-ne el camp magnètic i les comunicacions, atès que aquesta capa atmosfèrica és fonamental per a les comunicacions amb ones de ràdio. A més, poden afectar els satèl·lits, així com la resolució del sistema GPS.
Les partícules menys energètiques són desviades cap als pols pel camp magnètic de la Terra i generen les aurores boreals. Un espectacle ben bonic que podria tenir una altra cara, no tan amable, en flamerades intenses, com l'alteració de camps magnètics a escala local i la generació de corrents elèctrics en medis conductors.
Alguns esdeveniments recents han provocat danys en les xarxes elèctriques, apagades o afectació del trànsit aeri, principalment en regions septentrionals, com el Quebec o els països escandinaus. Els governs d'aquests països o la UE demanen informes a grups d'experts per saber-ne les conseqüències i prendre'n mesures.
Els estels menuts no són inofensius
En estels de massa més baixa que el Sol, aquests esdeveniments poden ser més freqüents i energètics. Fins i tot poden superar la brillantor de l'estel durant uns minuts. Es tracta d'estels en què la convecció domina el transport d'energia des dels nuclis i amb rotació ràpida, els ingredients bàsics que alteren el camp magnètic a escala local.
Tenint en compte que la zona d'habitabilitat es troba més prop de l'astre que al nostre Sistema Solar, per tractar-se d'estels més petits i menys lluminosos, els planetes que hi puga haver han de patir un bombardeig de partícules i radiació que podria alterar-ne significativament les possibilitats d'hostatjar vida a la superfície.
Les observacions del telescopi espacial Kepler han permès derivar, partint d'observacions de 83 000 estels, que la freqüència de les anomenades superflamerades en estels com el Sol és d'un cas cada tres o quatre-cents anys. Aquests casos poden arribar a emissions d'energia milers de vegades superiors a les flamerades típiques i, encara que no sabem si el Sol en pot produir, la sola possibilitat que puga ocórrer ens hauria de fer dedicar temps i recursos a la prevenció dels efectes que podria tenir al nostre planeta i en una vida tan dependent de l'electrònica i les comunicacions com la nostra.
Manel Perucho Pla, Astrofísica relativista i d'altes energies, Universitat de València
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.
