Una de les estratègies que algunes dones que pateixen violència en les seues relacions de parella em van contar que utilitzaven per a minimitzar-la era anar-se al llit amb les seues filles/us abans que arribara a casa l'agressor. Què poden fer ara, estant confinades tot el dia junts, quines estratègies poden utilitzar?

És molt més complicat en aquests temps de confinament, en els quals ni tan sols poden eixir de casa o contactar amb persones que les poden ajudar a suportar aqueixa situació.

Perquè no totes les dones tenen la possibilitat ni els recursos per a deixar als seus agressors. Moltes són les barreres que li ho impedeixen, algunes estructurals, com la falta de recursos econòmics a causa de la divisió sexual del treball que obliga moltes dones a fer els treballs ni reconeguts ni remunerats (de cura a les persones dependents de les seues famílies, menors i majors, domèstics…)
Així mateix, una altra important barrera que impedeix o dificulta a les dones poder escapar dels seus agressors són les raquítiques xarxes socials i familiars d'ajuda, en moltes ocasions inexistents per estar en altres països, o bé, trencades i deteriorades per l'aïllament al qual les han sotmeses els agressors en els processos de maltractaments.

Una altra de les barreres a les quals solen al·ludir les dones per a aguantar la situació de maltractaments és la por de perdre la seua descendència, ja que elles no són autònomes econòmicament, o per la creença que les seues filles/us necessiten un pare. Probablement sí, però un bon pare, i un maltractador mai pot ser-ho. Què pot ser més dolorós per a les/us filles/us que veure al seu pare insultar, humiliar, pegar o matar a la seua mare?

Però a més, una altra importantíssima barrera estructural té a veure amb les ajudes que els ofereix l'administració pública. Perquè a pesar que la situació ha millorat una mica des de la Llei Integral contra la violència de gènere de 2004, els recursos per a les dones dependents econòmicament que pateixen violència són insuficients i inadequats. Moltes dones segueixen sense disposar dels mitjans necessaris per a poder viure de manera autònoma al costat de la seua descendència. Però a més, a algunes dones li les continua institucionalitzant en centres residencials, no per protecció, sinó per manca de recursos materials.

Com és lògic, les dones no volen estar institucionalitzades. Això suposa, malgrat la bona voluntat i fer de les professionals, l'obligació de complir normes i horaris estrictes i de conviure amb altres companyes tant si els agrada com si no (de fet moltes dones prefereixen tornar amb els agressors que suportar aquesta situació). I encara sense voler entrar en el tema econòmic, perquè és de mal gust i perquè si anara per a aconseguir bons resultats, em semblaria ben emprat. La plaça residencial persona/dia suposa un gran cost amb el qual es podria fer una intervenció comunitària magnífica, en el lloc on les dones decidisquen viure perquè tenen dret a això (així ho diuen les lleis de violència, igualtat, els plans i fins al pacte d'estat).

La institucionalització de les dones és un recurs innecessari en la immensa majoria dels casos i més que arcaic. Com ja he dit en més d'una ocasió, es tracta d'un mecanisme de control de les dones sense recursos o en risc d'exclusió social i de la seua descendència, que perviu i evoluciona adaptant-se al discurs del poder sobre la protecció de les dones. No recorden els centres del patronat de protecció de la dona franquista per a educar a les dones en la moral catòlica o per a castigar a les esgarriades, o pitjor encara, per a ocultar els embarassos i d'on les dones eixien després d'haver «donat» a llum i a la seua descendència? Fa ja temps, però no tant. Les dones no volem adoctrinaments, tuteles ni control. Les dones necessiten, necessitem, que no ens agredisquen ni maten i si algú ha d'eixir de casa i estar controlat o tancat que siga a l'agressor, que és qui comet el delicte.

En el cas de les dones migrants, a aquestes barreres estructurals es poden sumar, a més, el fet d'estar en una situació documental irregular, la por de ser deportades o el fet de no conéixer l'idioma o la legislació del país.

Però a més, tant en el cas de les dones migrants com de les autòctones, altres barreres culturals o psicològiques com la normalització de la violència, la dependència emocional, l'amor i l'ideal de família les atrapa en relacions violentes. Així, a les barreres estructurals s'uneixen les culturals que també impedeixen o dificulten a les dones que pateixen violència en les seues relacions de parella escapar d'ella.
L'estructura social, la cultura patriarcal i els poders públics,són responsables que algunes dones a les quals no se'ls ha ajudat a abandonar als seus agressors ara estiguen a casa quasi les 24 hores al dia confinades amb ells, amb importantíssimes dificultats per a poder minimitzar el sofriment i el mal o potser una cosa fins i tot pitjor.

Encara que els patriarcats utilitzen diferents tipus de violència física, psíquica, sexual i econòmica per a subordinar a les dones i apropiar-se del seu cos, treball i descendència -i volem que tots estiguen inclosos en la legislació específica- la principal i més important violència que pateixen les dones és la violència de gènere, seguint la definició de la Llei de Protecció Integral de 2004. Les dades sobre aquest tema són clars (no es tracta d'invisibilitzar la violència que pateixen les dones per altres homes de la seua família, veïns o coneguts, ni en l'àmbit comunitari o en l'entorn laboral). Però, és en la llar dolça llar i amb els homes amb els quals tenen un projecte de vida comuna, on més violències pateixen les dones.

Seguint les memòries dels Centres Dona 24 Hores i Centres Dona (CM24H i CM) de la Comunitat Valenciana, el nombre de dones ateses (nous casos anuals, d'anys anteriors i represos) i trucades realitzades (tant al telèfon autonòmic com al 016), indiquen tant el gran problema que la violència de gènere suposa per a moltes dones com la seua difícil solució. Perquè la majoria de les usuàries dels CM24H i CM són dependents econòmicament, tenen càrregues familiars (el que els dificulta compatibilitzar el treball reproductiu amb el productiu), són migrants i/o amb diversitat funcional. És a dir, a l'eix de desigualtat de gènere se sumen altres importants eixos de desigualtat que les converteix en vulnerables a la violència. Per això, encara que la violència afecta a totes les dones, no a totes de la mateixa manera i amb la mateixa brutalitat o, almenys, no per a totes és tan difícil escapar d'ella.

A algunes dones sol els afecta alguna de les barreres, a unes altres quasi totes. Aquestes dones estan en la cruïlla de violència masclista de la qual no poden escapar soles. Per això, és necessari que l'administració pública implemente totes les polítiques i mesures que necessiten per a no seguir atrapades en relacions de violència masclista en el lloc on haurien d'estar segures i tranquil·les. Les xifres de dones que diuen patir violència i denuncien, fins i tot tractant-se de la punta de l'iceberg, és horrible. Insuportable és, també, la quantitat de dones assassinades per les seues parelles o exparelles. En el confinament el sofriment, el dolor i el perill és molt major. No les deixem soles amb els agressors mai, ara menys, els va, ens va, la vida en això.

Gabriela Moriana Mateo.

Aquest article va ser publicat originalment en Levante