Segle XVIII, construcció actual s. XX

Segons Guinot i Selma (2005), Selma (2014) i Mangue (2000), el molí fariner fou construït a partir del permís atorgat per la monarquia, a través del càrrec de l’Intendent de València, l’any 1776, a Vicent Lluís Moya al terme d’Alboraia, concretament a la partida de Rafalterràs i sobre la séquia del Palmaret, tal com explica V. Branchat en la seua obra “Tratado de los derechos y regalías de la monarquía….”. El 1817 era propietat de la vídua del comte de Sumacàrcer i era conegut com molí de la Mare de Déu, en la partida de Vera i dotat de nou fanecades de terra amb moreres al seu costat. Apareix citat en els diversos inventaris de molins de la segona meitat del segle XIX, com ara en el Diccionari dirigit per P. Madoz data l’any 1844, i en el cens molins ordenat pel Govern Civil de València l’any 1847. Just en aquest se l’anomena “molí sec” i se’ns diu que només treballava alguns mesos a l’any perquè depenia de les aigües sobrants de la séquia de Rascanya i de les revingudes del barranc del Palmar. A mitjan segle XX va ser transformat profundament, abandonant la producció farinera per centrar-se en la producció industrial de pinsos i passà de molí hidràulic a un funcionament amb energia elèctrica. 

Segons Guinot i Selma (2005) i Selma (2014), el molí tenia una estructura constructiva característica de finals del segle XVIII, a la qual se li afegiren més recentment dependències pròpies per a la vivenda del moliner i la seua família, així com una gran nau utilitzada com magatzem. Selma explica que “consta d’una nau allargada que es situa transversal al antic caixer de la séquia del Palmar. Te dues cruïlles paral·leles , que estan separades per una filera de quatre pilars quadrats sobre els quals descansen les jàsseres de fusta. El molí te dues plantes i una coberta de teules a una sola vessant orientada cap a la façana davantera, on es trova ubicada la porta d’accés a l’edifici. La construcció de la part dedicada exclusivament a la vivenda del fariner, va ocasionar una prolongació de la nau del molí cap al nord, i més recentment, tot el conjunt va ser duplicat amb la construcció d’un gran magatzem a la part posterior de l’edifici.”
Quant a la part hidràulica “es troba completament transformada, encara que fins principis segle XXI l’aigua encara passava per davall del molí. En l’actualitat la sèquia ha sigut desviada per la part meridional del molí. El molí compta amb restes de maquinàries molt curioses que són el clar exemple d’un procés d’industrialització que va quallar de forma molt irregular. L’electrificació del molí queda patent en un joc de moles que encara és funcional i que permet al moliner realitzar les seues tasques de en tant. De la maquinària original no queda pràcticament res i dins l’edifici es conserven un parell de moles franceses, altres catalanes i una mola de grans dimensions”.

• Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_06.04, p. 150.
• Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element Patrimonial EPH_06.05, Molí de Gamba, pp. 279-281.
• Càtaleg de proteccions del Pla General Estructural d’Alboraia. Pàg. 28-30
• El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. (Coord. J. Hermosilla), València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007, fitxa 150, p. 456.
• Associació Valenciana d’Amics dels Molins (AVAM)

GUINOT, E., SELMA, S. (2005): Les sèquies de l’Horta Nord de València: Mestalla, Rascanya i Tormos, València, Conselleria d’Agricultura, Col. Camins d’Aigua n. 6, pp. 206 -207.
SELMA CASTELL, Sergi (2014). Paisatges històrics, patrimoni i didàctica. (Les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral publicada en PDF. Castelló, Universitat Jaume I de Castelló, pp.
ROSSELLÓ VERGER, V.M (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València,”, dins Los paisajes del Agua), València, Universitat d’Alacant-Universitat de València, pp. 317-346.
MANGUE ALFÉREZ, Ignasi (2000): “Séquies i molins a l'horta de València: La séquia de Rascanya, hidraulisme al marge esquerre del Túria”, dins Glick, Th., Guinot, E., Martínez, L.P. (edits.), Els molins hidràulics valencians: tecnologia, història i context social, València, Institució Alfons el Magnànim, pp. 405-449.
GUINOT, E.; SELMA, S., LLORIA, R. (2003). El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València. 
HERMOSILLA, J. (Coord.). El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007.

Fotos: Càtedra L'Horta de València - Google Earth