D’uns anys ençà el tema de gènere ha començat a ser tractat pertot arreu, la societat necessita ser entesa. L’escoltem als telediaris; el veiem tractat als espots publicitaris quan estem esperant l’autobús; l’escoltem pel carrer, llegim sobre el mateix als nostres llibres preferits; d’alguna manera quasi es podria tocar. El gènere està present en tots els sentits en el dia a dia de tots nosaltres. Sorprenentment, està en tots els llocs i de vegades ni tan sols ens n’adonem, però, sobretot, està en el llenguatge, eixa eina tan important amb què cadascun de nosaltres mostrem els costums que des que som petits, hem adquirit.

Cada llengua ens constitueix, ens permet sentir-nos part d’una comunitat en què ens comprenem els uns als altres. En este sentit, la nostra llengua, el valencià, està plena de tradicions i costums, però que s’uneixen en sintonia amb les noves tendències. A tots ens encanta poder variar depenent de les nostres necessitats, i això ho permet el valencià en el vocabulari que ens ofereix, que vehicula la nostra essència i alhora ens permet poder canviar si així ho necessitem. De vegades, dins la diversitat, es segueix una sèrie de normes concretes, però el gènere és arbitrari: que una paraula que designa coses i idees abstractes siga masculina o femenina no s’explica per cap motiu aparent. En virtut d’aquesta propietat, en valencià els substantius es divideixen en dues categories: masculina i femenina. 

El més habitual és que, en les paraules femenines, trobem una marca que apareix quan el nom pot flexionar: la lletra a: gos/gossa. Alguns també afegeixen desinències diferents, per exemple: actor/actriu; i fins i tot alguns canvien tota la paraula per a formar el femení: ase/somera. Tanmateix alguns substantius no flexionen: un artista i una artista, la marca a serveix en aquest cas també per al gènere masculí. A més, un nom que no tinga com a desinència la a pot ser femení: la calor.  

Per acabar, distingim uns substantius més peculiars, els que canvien de significat quan canvien de gènere.  

Veiem així la varietat que la llengua valenciana ofereix, la qual sembla una mena de joc, ja que en una certa manera juguem quan ens comuniquem. Així, podem jugar-hi en el nostre dia a dia, l’usem pel carrer, a casa, i com hem dit abans, l’escoltem i el veiem habitualment, i de manera complementària, podem posar-lo en pràctica per després poder traure’ns un nivell de valencià acreditat, des d’un A1 fins a un C2, a través de les proves de certificació de l’Escola Oficial d’Idiomes, la CIEACOVA o la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.