L'edifici se planteja com un conjunt compost per dos grans blocs connectats per un eix de simetria, organitzats d'acord amb la seua funció. Aquests volums se envolten d'amplis espais enjardinats, seguint l'estela de mestres de la Modernitat com ara Miguel Fisac o el mateix Fernando Moreno Barberá. Els edificis es caracteritzen per la sinceritat i racionalitat compositives, on tenen un especial protagonisme les retícules estructurals vistes des dels espais interiors o sobre les façanes.

En el primer volum, concebut com a aulari, es ressalta el cos central. El front porticat amb columnes i pilars, que abasten tota la seua alçària, i el front corb de la coberta, li atorguen la monumentalitat pròpia de l'accés principal. Sobre l'hall es disposa la sala Darwin, un ampli saló amb un aforament de 350 persones assegudes. A banda i banda, s'alcen sengles peces en forma de L de dues altures més soterrani, que alberguen aules de diferent capacitat. Aquests espais se projecten com una successió de mòduls independents, units per un corredor transversal que els comunica amb l'hall, on se situen les escales. Aquesta articulació permet que aquestes peces disposen de tres façanes, recorregudes en cada nivell per finestrals continus que faciliten l'abundant entrada de llum. Les aules de la planta superior compten, a més, amb claraboies obertes sobre la coberta. D'altra banda, les façanes interiors, que recauen a les zones de pas dels aularis, i de la passarel·la que connecta els dos edificis, es tanquen per un mur cortina de vidre articulat per perfils metàl·lics molt marcats, que accentuen l'horitzontalitat predominant en la composició. L'estructura, que es manté separada dels tancaments exteriors i compartimentacions interiors, se sustenta sobre pilars de formigó de secció circular, molt utilitzats en l'obra d'aquest arquitecte.

Si continuem per l'eix distribuïdor arribem al segon bloc, format per un cos de secció quadrada de sis nivells sobre rasant més soterrani. La planta baixa queda travessada per dos eixos de comunicació que conformen un ampli vestíbul, en l'espai central del qual se situen les quatre escales que conformen els nuclis de comunicacions verticals. Com en el primer edifici, el conjunt s'articula  en una sèrie de volums per a afavorir l'aprofitament de la llum natural. Però en aquest cas, aquesta fragmentació queda contrarestada per una  potent biga de formigó que remata el conjunt volant sobre els espais buits.

Així com en l'aulari l'estructura s’ocultava per darrere dels murs pantalla dels tancaments, en aquest bloc els pilars de formigó armat defineixen les línies verticals de les façanes, que compartimenten la successió d'obertures i massissos que s'articulen formant bandes paral·leles.