Un equip internacional d’investigadors de 80 institucions i 21 països, liderat per l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva d’Alemanya, ha reconstruït la història evolutiva de la malària els últims 5.500 anys, i ha identificat el comerç, la guerra i el colonialisme com els principals factors de dispersió. Investigadors de la Universitat de València (UV) i de la Universitat d’Alacant (UA) han participat en aquest estudi publicat a la revista “Nature” sobre una malaltia que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que el 2022 va causar prop de 250 milions d’infeccions i més de 600.000 morts.
L’estudi ha reconstruït dades antigues sobre el genoma del Plasmodium, paràsit protista que es transmet a través de la picada de mosquits Anopheles. Les mostres van ser extretes de 36 individus infectats de paludisme o malària de cinc continents i n’analitza la propagació a través de l’anàlisi de l’ADN. L’aportació de Gabriel García Atiénzar, de l’Institut de Recerca en Arqueologia i Patrimoni Històric (INAPH, UA) i de Domingo Carlos Salazar García, del Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga (UV) ha consistit en la cerca, la recol·lecció i la contextualització històrica i antropològica de mostres arqueològiques.
L’equip investigador ha trobat que Plasmodium vivax, una de les dues espècies més letals de paràsits de la malària, va arribar a Amèrica amb els colonitzadors europeus i va provocar la mort de gran part de les poblacions indígenes. Al Perú, l’ADN d’un individu infectat va mostrar similituds amb ceps europeus antics, fet que suggereix que els colonitzadors van portar la malària a la regió, on es va establir i persisteix actualment.
La propagació de la malària es va vincular amb activitats militars a Europa. A Mechelen (Bèlgica), l’ADN humà i el patogen van revelar casos de malària de soldats de diferents regions mediterrànies al primer hospital militar permanent, entre els segles XVI i XVIII. Així mateix, a Chokhopani (Nepal), es va descobrir el cas més recent d’un altre paràsit mortífer de la malària, Plasmodium falciparum, relacionat amb el comerç de llarga distància a regions de baixa altitud on la malària és endèmica. Aquests descobriments subratllen la influència de la mobilitat humana en la propagació històrica de la malaltia.
Una de les mostres arqueològiques en què s’ha detectat la presència de malària és al jaciment de Cueva de las Lechuzas, a Alacant. Es tracta d’un home enterrat en aquesta cavitat de Villena fa uns 5000 anys i la rellevància d’aquesta mostra és significativa per ser un dels testimonis més antics de malària a Europa i el més antic de la península ibèrica.
Gabriel García Atiénzar destaca la revolució tècnica i metodològica que està vivint l’arqueologia prehistòrica en els darrers anys. “Hui podem plantejar preguntes que fa una dècada eren impensables. Els avanços en disciplines com la bioarqueologia permeten tindre respostes amb una base sòlida sobre les condicions de vida, les relacions interpersonals o els nexes d’unió entre diferents comunitats al llarg de la Prehistòria”. De l’INAPH també han participat en la investigació M.ª Paz de Miguel Ibáñez i Alejandro Romero Rameta.
D’altra banda, l’arqueòleg biomolecular Domingo Carlos Salazar (UV) considera que els estudis interdisciplinaris com aquest, on s’estableix un diàleg entre les ciències i les humanitats, són fonamentals a l’hora de conèixer millor el nostre passat, però, a la seva vegada, es pregunta: “Com és possible que després d’haver-nos endinsat en el més íntim del genoma del nostre llinatge humà, encara estiguin morint cada dia un gran nombre de persones a causa d’una malaltia que fa tant de temps que és entre nosaltres i de la qual coneixem tant? Alguna cosa està fallant”.
Referència article: Megan Michel et al. Ancient Plasmodium genomes shed light on the history of human malaria. Nature, 12 June 2024, DOI: 10.1038/s41586-024-07546-2
