Les principals revistes cinematogràfiques espanyoles del primer franquisme tingueren un paper rellevant en l’educació informal de les dones i en la creació d’un ideal de família diferent del del règim, ja que, encara que van difondre l’ideal de feminitat nacionalcatòlic centrat en la domesticitat i la maternitat, en mostrar situacions com el divorci de les actrius estrangeres, sobretot de Hollywood, van permetre conèixer noves realitats que van influir en la cosmovisió de les dones espanyoles. L’article ha estat publicat per Álvaro Álvarez, doctor per la Universitat de València, en la revista Historia y Memoria de la Educación.
“Igualment, un altre gran camp de batalla en l’adoctrinament de les dones va ser el de la moralitat sexual. Però novament en utilitzar de manera simultània l’exhibició del cos femení, en fotografies de caràcter pseudoeròtic, per al plaer visual masculí, obrien la possibilitat que algunes dones transformaren aquesta imatge concebuda com un objecte de desig en un subjecte sexual potencialment actiu”, explica Álvaro Álvarez.
En els anys quaranta i cinquanta, Primer plano, Radiocinema, Cámara, Imágenes i Fotogramas van ser les cinc capçaleres més destacades i longeves d’aquest tipus de premsa, adreçada sobretot a dones, centrades també en moda, cosmètica, cuina o decoració i dirigides a lectores amb un nivell adquisitiu alt, però que als Estats Units tingueren “grans tiratges i una notable influència social”.
Així, al marge dels models oficials de dona idealitzada (marededéus, santes, reines i altres figures històriques), en van sorgir unes altres: les estrelles cinematogràfiques, que, a causa de la seua enorme popularitat en una època en què el cinema era el gran entreteniment de masses, “cobrarien tanta o més rellevància que les anteriors”, explica Álvaro Álvarez, investigador postdoctoral del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat de València fins fa tres mesos.
Aquestes actrius van projectar una imatge de la feminitat que no s’ajustava als cànons nacionalcatòlics, on la dona se supeditava a l’home i quedava reduïda a l’esfera privada, el matrimoni i la maternitat. Les revistes, per contra, van convertir les estrelles cinematogràfiques en un fenomen mediàtic, que tractava la seua trajectòria pública, però també la seua esfera privada, en què afloraven tensions i contradiccions al voltant dels rols de gènere i les expectatives familiars en casos com fracassos matrimonials o fins i tot durant el festeig, com va passar en la relació sentimental entre Amparo Rivelles i Alfredo Mayo, “una xica de dèsset anys, expressió de simpatia i ell, el galant de moda del cinema espanyol, prototip d’heroi franquista i que va ser plantat com a pretendent més sol·licitat d’Espanya quasi als peus de l’altar”, explica Álvaro Álvarez.
En el cas espanyol, les lectores tenien la capacitat de reinterpretar i reapropiar-se de les imatges i els missatges transmesos per les estrelles de cinema, cosa que generava lectures disruptives i divergents de l’ideal de feminitat proposat. Si el règim utilitzava les estrelles de cinema de Hollywood per exalçar la superioritat de la tradició espanyola davant de la modernitat cosmopolita, a través de la imatge d’estrelles femenines, les lectores podrien identificar-se i intentar imitar tant la seua aparença física, la vestimenta com les actituds i els comportaments.
En aquest sentit, el seguiment informatiu també es feia quan la família creixia. “Potser el relat més redó fora el protagonitzat pels actors José María Seoane i Rosita Yarza”, recorda Álvaro Álvarez. Aquest va ser narrat per la premsa des que es van declarar nuvis fins al naixement dels seus fills i també es mostrava la seua plàcida vida familiar, si bé l’actriu va continuar amb la seua carrera professional, amb rodatges o gires teatrals que durant un temps l’apartaven de la seua descendència , el que xocava amb l’ideal franquista de família.
Referència article: Álvarez Rodrigo, Álvaro. (2024). «¡Mujer! Quiero hablar contigo». The construction of femininity through the fan magazines during the Early Francoism. Historia y Memoria de la Educación, (19), 437–469. https://doi.org/10.5944/hme.19.2024.36539
