Ahir, 19 de gener de 2022, va morir una estimada i admirada companya: Carmen Tamayo Muñoz. Evocar la seva personalitat no és una tasca fàcil, perquè els sentiments poden dominar sobre la raó, per la qual cosa no tinc la certesa de saber si seré capaç de trobar les paraules oportunes per descriure la meua consternació. Però em sent a l'obligació moral de rendir un sentit record a la seua persona.

Sé bé que ningú no està prou preparat per a la mort d'un col·lega i d'un amic. No ho estic en el cas de Carmen. Quan el juliol de 1997 vaig arribar a aquesta Facultat, vaig descobrir en Carmen un ésser bondadós i sempre atent. Durant tots aquests anys mai una mala paraula, un mal gest o un comentari feridor. Tot al contrari. El seu rostre amable i un tracte afable em va fer comprendre que sobre la seua persona es podia dir el que, en certa ocasió, Theodor Mommsen va dir a Ranke: “Vostè és el més indulgent de nosaltres”. Així era Carmen: un ésser on brillava la veritat, la sinceritat, el respecte i l'afecte més encomiable. Un afecte que es va incrementar amb la direcció de la seua Tesi Doctoral, així com amb les nostres xerrades, en què ella desplegava aquella infinita bonhomia que tant la caracteritzava.

No hi ha dubte que la Universitat de València, la romanística i la cultura clàssica estan de dol. Ho està perquè amb la seva persona desapareix una docent que va transmetre, a una infinitat de generacions, aquesta veritat eterna que afirma: “nosaltres som els grecs”.

Estimada Carmen, descansa en aquesta infinita Pau que tant has merescut. A nosaltres, els teus amics, ens queda el teu gran llegat, que no és altre que la teua paraula i la teua immensa humanitat (Aere perennius).

Alfredo Obarrio