Fotograma del videoclip de ‘Berghain’, de Rosalía. Rosalía/YouTube

Raquel Baixauli Romero, Universitat de València and Esther González Gea, Universitat de València

El passat 20 d'octubre, el nou àlbum de Rosalía, Lux, es va presentar com un acte ritual col·lectiu. En directe des de les seues xarxes socials, la cantant va convocar el públic a participar en el seu anunci: la portada, el títol i la data de llançament es van revelar a la plaça del Callao, a Madrid.

Després va venir “Berghain”, una cançó amb la lletra i el videoclip que prometien un imaginari del fet de renàixer, en què l'artista es transfigura. El fervor col·lectiu s'ha escampat entre devots i escèptics, perquè tothom sembla que hi té alguna cosa a dir.

Ara, després de tres anys en silenci des de Motomami, els quatre moviments del nou disc ens transporten a un univers de centellejos, coloms i santes. Però quines referències construeixen aquesta estètica?

Ella mateixa, en recents entrevistes, confessa la inspiració: hagiografies de santes d'arreu del món i la seua producció mística. La necessitat d'unió amb el sagrat es fa patent des de la portada de Lux. Els llavis daurats, la còfia i l'hàbit blanc que la cobreix simbolitzen, a més, el seu compromís amb la música.

Rosalía interpreta "Reliquia", cançó del seu nou àlbum Lux, en LOS40 Music Awards de 2025.

La mística com a espai per a la llibertat

Ja en el seu segon àlbum d'estudi, El mal querer, Rosalía oferia un discurs visual carregat de referències a la tradició mariana.

En Lux la cantant explora un camí similar en interpretar de manera lliure i dessacralizada la mística femenina. En les seues pròpies paraules, el projecte naix del desig de connectar-se amb una cosa superior: “Si tú haces espacio, quizá alguien que está por encima de ti puede llegar y pasar a través de ti”. I troba en el misticisme, en la unió amb l'espiritual, un lloc de llibertat. Un lloc que permet eixir de l'ortodòxia i generar altres discursos.

Ara bé, l'artista no inventa res; la història de la mística femenina està repleta d'exemples de dones que van subvertir i van distorsionar les normes eclesiàstiques. Més enllà d'aquelles a les quals es refereix el disc –santa Teresa de Jesús, Hildegarda de Bingen, santa Olga de Kíiv, Rabi'a al-'Adawiyya o Simone Weil–, n'hi ha molts més noms, com ara santa Caterina de Siena o Margarida Porete, condemnada a la foguera en 1310 per la Inquisició. Són dones que van generar obres entre l'element textual i visual en aproximar-se als preceptes del sagrat i subvertir part dels manaments.

Interior del vinil de Lux, de Rosalía. Rosalía

Superada la portada, l'interior ofereix noves imatges. Són preses realitzades pel polifacètic Noah Dillon. Algunes figuren en el llibret del CD i en el pòster cruciforme que inclou el vinil. Rosalía nua, estesa damunt un llit blanc, emula posicions cristològiques, es desvela i assisteix a una pluja nívia, i acaba banyada de llum, en un món on sembla no encaixar. El moment d'unió amb el diví –amb allò de “Dios desciende y yo asciendo, nos encontramos en el medio”– es completa amb l'escolta.

L'espiritualitat en Rosalía sembla complir la definició de mística salvatge que va encunyar el filòsof francès Michel Hulin. Aquella experiència en què el subjecte, al marge de qualsevol creença religiosa, “experimenta la impressió de despertar-se a una realitat més elevada, de travessar el vel de les aparences, de viure per endavant una cosa semblant a una salvació”.

La mística, d'aquesta manera, és propietat de qualsevol persona que anhele apartar-se d'una realitat hostil. I la cantant ofereix la seua música al món –igual que van fer les místiques que la van precedir– com a gest de gratitud.

Entre el no-res i la llum del món

En la seua primera aparició pública relativa al disc, Rosalía es va vestir amb símbols pròxims al poder papal. Vestimentes blanques, sabates roges i una aurèola descolorida al cabell que remet a la santedat i el poder. En els successius esdeveniments promocionals ha continuat apostant per aquest corrent visual.

La posada en escena al MNAC (Museu Nacional d'Art de Catalunya) per a la presentació a Barcelona s'ha convertit en una mena de performance de purificació i èxtasi. Ella, al centre d'un escenari cobert de llençols blancs, es va exhibir passiva al públic mentre sonava la seua obra. No va cantar, no va actuar, només va esperar que es produís la comunió.

En la seua simfonia, l'artista es presenta com un ésser vulnerable, de porcellana. I, per tant, humana. Carregada de contradiccions, entre la llum i la ruïna. Però és aquesta condició la que li permet l'experiència mística. “No soy una santa, pero estoy blessed”, és a dir, beneïda. Reivindica l'amor com a allau que il·lumina i fins i tot arriba a declarar-se la llum del món. Hi ha res més transgressor que col·locar-se en el paper de Déu?

Al final, Rosalía projecta la imatge d'un ésser ambivalent, farta dels manaments heteronormatius. A això, s'hi suma la posició de volcel –celibatària voluntària– que ha adoptat darrerament. Una vegada més, seguint la tendència de moltes místiques, que s'apartaven del soroll mundanal en un recolliment interior.

En Al començament era l'amor (Au commencement était l'amour), la filòsofa Julia Kristeva ofereix una clau important. Les experiències místiques –simplificant molt– permeten reparar “els nostres malestars de Narcisos ferits”. Substituint el Verb com a principi, l'Amor esdevé experiència central en la constitució de la subjectivitat humana.

La mateixa artista ha insistit en les qualitats immersives, innovadores, transformadores i espirituals de l'àlbum, que responen a una cerca de coneixement transcendent. Què és, si no, la llum?

La identificació de Rosalía amb la mística, la fusió i la transmissió mitjançant la paraula cantada tracten de curar una ferida: la seua i la nostra. La d'una societat cansada de desitjar, però encara esperançada. Que lluita contra allò que és mundà i anhela creure que existeixen altres camins.

Raquel Baixauli Romero, Doctora en Història de l'Art, Universitat de València i Esther González Gea, Personal investigador en formació en Història de l'Art, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.