.jpg)
Laura Viqueira Gutiérrez, Universidad Internacional de Valencia; Alejandro Cano Villagrasa, Universidad Internacional de Valencia; Irene Cano López, Universitat de València; María J. García-Rubio, Universidad Internacional de Valencia; Paloma López, Universidad Internacional de Valencia y Sandra Hoyos, Catholic University of Uruguay
L'adolescència és una etapa de profundes transformacions físiques, psicològiques i socials. En aquest context, els trastorns de la conducta alimentària s'han convertit en una preocupació creixent de salut pública, que afecten un percentatge rellevant de joves arreu del món: aproximadament, entre el 5,5 % i el 17,9 % de les dones i entre el 0,6 % i el 2,4 % dels homes joves han experimentat un trastorn de la conducta alimentària al llarg de la vida.
Lluny de reduir-se a una simple preocupació estètica o a “modes”, es tracta de trastorns mentals amb causes variades i complexes, que impliquen una alteració persistent en els hàbits alimentaris i en la percepció del propi cos.
Trastorns més freqüents en l'adolescència
Entre els més habituals en l'etapa adolescent trobem l'anorèxia nerviosa, caracteritzada per una restricció extrema de la ingesta i una por intensa de guanyar pes; la bulímia nerviosa, amb episodis d’afartament seguits de conductes purgatives, com ara vòmits autoinduïts o exercici excessiu; i l’afartament compulsiu, marcat per ingestes compulsives sense conductes compensatòries posteriors.
Aquestes condicions poden aparèixer des dels primers anys de l'adolescència i s'observen tant en xiques com en xics, encara que moltes vegades queden infradiagnosticats en aquests últims.
Senyals d'alarma
Identificar aquests trastorns en les etapes inicials és crucial per a una intervenció primerenca. Alguns senyals inclouen:
• Canvis en els hàbits alimentaris o evitar menjar en grup.
• Preocupació excessiva pel pes o les calories.
• Fluctuacions importants de pes.
• Aïllament social i descens del rendiment escolar.
• Comportaments extrems, com a exercici compulsiu o purgues.
Les dades mostren que com més prompte es detecten aquests senyals, millor és el pronòstic i menor el risc de complicacions a llarg termini.
Factors de risc
El desenvolupament d'un trastorn de conducta alimentària no respon a una única causa, sinó a la interacció entre factors biològics, psicològics i socials. La pressió per complir idealitzats estàndards corporals (amplificada per les xarxes socials) afavoreix la insatisfacció corporal entre adolescents.
A més, característiques com el perfeccionisme, la baixa autoestima o experiències d'assetjament escolar poden incrementar la vulnerabilitat, com també canvis familiars o situacions estressants. Encara que tradicionalment s'han vist més en dones adolescents, la diversitat de perfils ha augmentat i avui també s'identifiquen casos en homes joves i de diferents realitats socials.
Conseqüències psicològiques, físiques i acadèmiques
Les repercussions d'aquests trastorns van més enllà de l'alimentació. En el pla físic, poden provocar malnutrició, alteracions hormonals, problemes cardiovasculars i fins i tot posar en risc la vida. En el pla psicològic, s'associen amb ansietat, depressió, pensaments obsessius i baixa autoestima.
L'impacte acadèmic també és considerable: dificultats de concentració, més absentisme i rendiment escolar deteriorat són comuns, cosa que afecta el desenvolupament educatiu i les oportunitats futures.
El paper de la família i l'escola
Els adults de referència en la família i l'escola són els qui poden observar els primers signes d'alerta d'un trastorn alimentari; a més, tant la llar com el centre educatiu són espais clau per a intervenir de manera preventiva i amb suport. Les relacions familiars complicades o disfuncionals (com ara, poca cohesió, falta de comunicació oberta o nivells alts de conflicte) s'associen amb més risc de desenvolupar i mantenir conductes alimentàries problemàtiques.
Això no significa que la família en siga la causa, sinó que la qualitat de l'ambient relacional influeix en la manera en què un adolescent percep el seu cos, regula les emocions i afronta l'estrès. Els espais familiars on es fomente el diàleg, es promoga l'empatia i es reduïsca la pressió per l'aparença corporal poden actuar com a factors de protecció importants.
De la mateixa manera, l'escola té un paper crucial per a identificar canvis de comportament, oferir suport emocional i promoure programes educatius que integren salut mental, educació sobre alimentació saludable i acceptació del cos.
La col·laboració institucional entre docents, orientadors escolars i equips sanitaris facilita una detecció precoç i un acompanyament més eficaç. Per exemple, els programes que fomenten l'autoestima i la resiliència han demostrat reduir factors de risc associats als trastorns de conducta alimentària, especialment quan s'apliquen com a part de l'educació regular.
Trencar mites per facilitar l'ajuda
Tot i les proves científiques acumulades, aquests trastorns de conducta encara estan envoltats de mites que dificulten la percepció real del problema. Un error comú és pensar que es tracta d'una “fase”, d'una tria o d'una preocupació superficial pel pes. Res més lluny de la realitat: són trastorns de salut mental complexos amb arrels biològiques, psicològiques i socials que requereixen un abordatge professional i multidisciplinari.
A més, hi ha altres mites àmpliament estesos, com la creença que els TCA només afecten dones adolescents, quan també es presenten en homes i en altres etapes de la vida; o que només són greus quan hi ha un pes corporal molt baix, fet que invisibilitza quadres clínicament greus en persones amb normopès o sobrepès. Així mateix, atribuir el trastorn a la responsabilitat individual o familiar reforça l'estigma i pot retardar la cerca d'ajuda.
Trencar aquests mites és fonamental per a fomentar una cultura de comprensió i suport que facilite la detecció precoç i l'accés al tractament. Normalitzar converses sobre salut mental i alimentació —per exemple, en els mitjans de comunicació, en l'àmbit educatiu i en les famílies— pot disminuir la vergonya i la culpa que senten molts adolescents abans de buscar ajuda professional.
Com i quan es recuperen?
La recuperació dels trastorns de la conducta alimentària és possible, encara que sol requerir un enfocament multidisciplinari i sostingut en el temps. Els tractaments combinen atenció mèdica per a supervisar la salut física; suport psicològic per a abordar els patrons de pensament i les emocions relacionades amb l'alimentació; educació nutricional per a establir hàbits saludables; i treball amb l'entorn social, incloent-hi família, amics i escola, per a garantir un acompanyament constant.
A més, la integració de programes de prevenció i sensibilització en els centres educatius i la promoció de xarxes de suport comunitàries poden enfortir la resiliència dels adolescents i reduir el risc de recaigudes.
Laura Viqueira Gutiérrez, Directora Máster Formación Profesorado Secundaria, Universidad Internacional de Valencia; Alejandro Cano Villagrasa, Director del Grado en Logopedia, Universidad Internacional de Valencia; Irene Cano López, Professora Ajudant Doctora. Departament de Psicobiologia, Universitat de València; María J. García-Rubio, Profesora de la Facultad de Ciencias de la Salud de la Universidad Internacional de Valencia - Codirectora de la Cátedra VIU-NED de Neurociencia global y cambio social - Miembro del Grupo de Investigación Psicología y Calidad de vida (PsiCal), Universidad Internacional de Valencia; Paloma López, Professor and researcher Cognition, Affect, and Resilience Research Group. Faculty of Health Sciences. International University of Valencia (VIU), Universidad Internacional de Valencia i Sandra Hoyos, Profesora del Departamento de Neurociencia y Aprendizaje. Doctora en Psicología., Catholic University of Uruguay
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
