Màrius Vicent Fuentes i Ferrer, Universitat de València

Els mosquits, insectes de la família Culicidae, estan distribuïts pràcticament per tot el planeta. A més de produir molestes picades, poden transmetre malalties, algunes mortals, si no hi ha un adequat tractament a temps.

Però per què ens piquen? En general, tant els mascles com les femelles es nodreixen de sucs ensucrats, nèctars i altres secrecions vegetals. Només les femelles (almenys les d'importància sanitària) s'alimenten també de sang i, per tant, exerceixen un paper actiu en la transmissió de malalties.

Aquestes necessiten ingerir sang, humana o animal, per a desenvolupar els ous a partir dels òvuls fecundats. Les femelles s'aparien solament una vegada, però tenen la particularitat de mantenir viables fins a la mort els gàmetes masculins. Així, ingeriran sang i pondran fins que moriran. Ho fan a través d'una trompa recta i fina de longitud igual o superior a la del cap i el tòraxs junts.

Aquesta ingesta és possible gràcies a les seues especialitzades peces bucals, capaces de travessar, moltes vegades, la roba d'una persona. La quantitat de sang pot variar entre 4 i 10 mil·límetres cúbics.

Es poden alimentar tant de mamífers com d'ocells, rèptils o amfibis, i les seues preferències són extremadament variables d'una espècie a una altra. Aquesta darrera característica en la tria de l'hoste del qual s'alimenta és de gran transcendència en la transmissió de zoonosis, sobretot les víriques.

Quines malalties poden transmetre?

Durant el període de temps que dura la presa de sang, fins a diversos minuts si no són molestades, les femelles poden inocular amb la seua saliva agents infecciosos. Per exemple, els virus productors del dengue, la febre groga, el chikungunya, la febre del Zika (transmesos fonamentalment per l'espècie Aedes aegypti, però també per Aedes albopictus), els protozous del gènere Plasmodium, causants de la malària o paludisme (per mosquits Anopheles), i les larves d'algunes filàries, sobretot les causants de filariasis limfàtiques.

A més, existeixen altres afeccions víriques, com les encefalitis produïdes pel virus del Nil Occidental, l'encefalitis japonesa i la febre de la vall del Rift, transmeses sobretot per espècies de mosquits del gènere Culex.

Sens dubte, les afeccions víriques més importants, tant per la seua extensió, nombre de persones afectades i el seu poder patogen són el dengue greu o hemorràgic i la febre groga.

Totes aquestes solen cursar amb febre, dolors musculars i articulars, mal de cap, cansament, vòmits i nàusees i erupcions cutànies en alguns virus. En cas de complicar-se, poden produir hemorràgies o afeccions orgàniques al fetge i el renyó. El tractament per a totes és, exclusivament, pal·liatiu dels símptomes.

Sols en el cas de la febre groga existeix una vacuna fiable i eficaç, la qual s'administra per a aconseguir la immunització de grup en zones endèmiques.

També s'aplica a viatgers que arriben a aquestes zones, amb la finalitat que no siguen portadors del virus a altres regions en què el mosquit transmissor és present. Sobretot, en els casos (bastant freqüents) d'afeccions asimptomàtiques que passen inadvertides.

Infeccions víriques en zones tropicals

Algunes d'aquestes infeccions víriques, com el dengue, el chikungunya i el virus del Nil Occidental poden transmetre's també en el continent europeu. Tot i això, la major distribució i transmissió d’aquestes, igual que la malària i les filariosis limfàtiques, se solen donar en zones tropicals i subtropicals d'Àfrica, Àsia (a excepció de la febre groga) i l’Amèrica Llatina.

Per tant, viatjar a zones endèmiques d'aquestes malalties representa un risc important d'infecció si no es prenen les mesures adequades per a evitar les picades.

Respecte als paràsits transmesos per vectors, el causant de la malària és sens dubte el de més importància. N’hi ha uns tres-cents milions de persones afectades i més de quatre-cents mil morts anuals, més del 65 % xiquets i xiquetes menors de cinc anys.

Per a aquesta malaltia, a banda de les mesures de protecció, a vegades cal prendre medicació antimalàrica adequada abans, durant i després del viatge, ja que no existeixen, en l'actualitat, vacunes prou efectives i fiables.

Les afeccions importants produïdes per les filariasis limfàtiques, també transmeses per mosquits, difícilment poden afectar persones que viatgen a les zones d'endèmia de manera puntual. Sols afectarien aquelles amb una estada llarga. És a dir, almenys de diversos mesos o un any, com va ocórrer a una part dels components de les tropes que van participar en les guerres del sud-est asiàtic durant la Segona Guerra Mundial.

A Europa, i també a Espanya, es pot contraure, sense necessitat de viatjar, el dengue, el chikungunya i el virus del Nil Occidental, si bé els casos són molt puntuals. A més, hi ha casos de malària en persones que no han viatjat i que han emmalaltit, segurament, després de la picada de mosquits infectats que han sigut importats després d'un viatge directament amb avió, vaixell, etc. o amb l'equipatge personal d'algun passatger.

Així i tot, l’escalfament global i el canvi climàtic auguren un augment de la transmissió d'aquestes i altres infeccions que actualment són molt més freqüents a les zones tropicals i subtropicals, en què les poblacions de mosquits transmissors estan molt ben establertes.

Mesures de protecció enfront de les picades

Per evitar la transmissió, tant de malalties víriques com de la malària durant un viatge a zones d'endèmia, cal dur a terme dues accions fonamentals.

En primer lloc, cal consultar la situació epidemiològica de la zona de visita, així com les potencials recomanacions de vacunes o tractaments. Aquesta informació està disponible en les institucions responsables de salut internacional de cada país d'origen, com, per exemple, la pàgina web d’atenció al viatger del Ministeri de Sanitat d'Espanya.

D'altra banda, cal prendre les mesures de protecció individual següents:

• Portar roba de màniga llarga, pantalons llargs, barret o gorra. 

• Dormir en habitacions amb mosquiteres en portes i finestres, o fins i tot amb mosquiteres de llit impregnades amb insecticides.

• Aplicar-se a la pell substàncies repel·lents d'alliberament prolongat (per exemple, DEET).

• Si fos necessari, utilitzar insecticides autoritzats en habitacions i cases.

• Finalment, en la mesura que siga possible, evitar habitatges pròxims a aigües estancades, llacs, rius, etc., ja que els mosquits tenen un cicle aquàtic.

• Prestar especial atenció en les hores nocturnes, perquè, com la majoria d'espècies antropòfiles (les que tenen preferència per la sang humana), els períodes de nutrició coincideixen amb les hores nocturnes o del crepuscle, si bé no falten espècies que piquen durant el dia, com el mosquit tigre, Aedes aegypti i Aedes albopictus.

Dit tot això, i seguint les recomanacions dels organismes de salut, podeu viatjar tranquils i gaudir de l’estada si la pandèmia i l'epidemiologia dels mosquits del lloc de destinació us ho permeten.

Màrius Vicent Fuentes i Ferrer, Professor Titular d'Universitat - Ârea de Parasitologia, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.