.jpg)
Asbel Bohigues, Universitat de València
Mentre que els governs de tot el món endureixen els controls migratoris, Espanya ha pres un camí sorprenentment diferent. Al gener de 2026, el Consell de Ministres va aprovar un decret que obre la via a la residència legal per a centenars de milers de migrants indocumentats que ja viuen al país. En un moment en què les deportacions, les detencions i l'exclusió dominen els debats sobre migració en altres llocs, Espanya ha optat per la regularització.
La mesura permet als migrants sense estatus legal sol·licitar permisos de residència temporal, i els trau de la invisibilitat administrativa. El contrast amb altres països és notable. Mentre que l'ICE intensifica les operacions als Estats Units i els governs europeus –incloent-hi el del Regne Unit– avancen cap a polítiques d'immigració més dures, Espanya ha manifestat la voluntat d'integrar en compte d'excloure.
Un llarg camí
El decret no és el resultat d'una iniciativa governamental sobtada, sinó d'un llarg procés polític i social. Les arrels es troben en una iniciativa legislativa popular, un mecanisme consagrat en la Constitució que permet als ciutadans presentar propostes legislatives al Parlament amb almenys 500 000 signatures de suport.
En aquest cas, més de 700 000 persones van fer costat a una iniciativa promoguda per organitzacions socials que exigien la regularització extraordinària dels migrants que viuen a Espanya sense papers. Segons els organitzadors, al voltant de 500 000 persones se'n veien afectades, cosa que significa que residien i treballaven a Espanya sense accés als drets bàsics.
L'abril de 2024, el Congrés dels Diputats va votar per aclaparadora majoria a favor d'estudiar la proposta. Un total de 310 diputats la van secundar, amb només 33 vots en contra; Vox va ser l'únic que s'hi va oposar. Malgrat aquest ampli suport parlamentari, la iniciativa es va estancar a la fi d'aqueix any i va continuar bloquejada.
El decret aprovat al gener de 2026 revifa explícitament la proposta ciutadana, però també es basa en experiències anteriors. El precedent més notable es remunta a 2005, quan el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va regularitzar més de 570 000 immigrants indocumentats.
Aquest procés previ exerceix un paper important en el debat actual: una recerca ha descobert que va conduir a un augment dels ingressos fiscals i de les cotitzacions a la seguretat social, així com també a millorar els resultats del mercat laboral. És fonamental assenyalar que no va provocar l'efecte crida a gran escala que solen citar els detractors de les polítiques de regularització.
Què s'ha aprovat exactament?
En virtut del nou règim, qualsevol ciutadà estranger que ja es trobés a Espanya abans del 31 de desembre de 2025 podrà sol·licitar-la, sempre que puga demostrar almenys cinc mesos de residència continuada. La prova de residència pot acreditar-se mitjançant documents públics o privats, o una combinació de tots dos. Els sol·licitants no han de tenir antecedents penals i no han de ser considerats una “amenaça per a l'ordre públic”.
En el cas dels sol·licitants d'asil, l'admissibilitat depèn del fet que hagen presentat una sol·licitud de protecció internacional abans del 31 de desembre de 2025 i puguen documentar-la.
Els sol·licitants seleccionats rebran un permís de residència vàlid per un any. Transcorregut aquest període, hauran de passar a una de les categories de residència ordinària previstes en la normativa espanyola d'immigració. La mesura no concedeix la residència permanent, la ciutadania ni el dret de vot (excepte en les eleccions locals, però en condicions molt exigents).
El seu objectiu principal és la formalització. La regularització permet a les persones que ja viuen i treballen a Espanya entrar en el mercat laboral legal, pagar impostos i cotitzar a la seguretat social, en compte de continuar atrapades en l'economia informal. El procés s'aplica igual independentment de la nacionalitat.
La unitat familiar és un altre dels pilars del decret. Els fills menors d'edat dels sol·licitants que ja es troben a Espanya poden regularitzar-se al mateix temps, i reben permisos de residència vàlids per cinc anys. El Govern també ha confirmat que els menors a càrrec de migrants indocumentats i sol·licitants d'asil que complisquen els requisits estan coberts per la mesura.
Les estimacions oficials apunten se'n que podrien beneficiar-se més de 500 000 persones, però aquesta xifra podria ser inferior a la real. Segons un informe recent del laboratori d'idees (think tank) econòmic Funcas, basat en dades de 2025, el nombre de persones que viuen en situació irregular a Espanya podria ascendir a 840 000.
El moment és important
Més enllà del seu contingut, el moment en què s'ha promulgat el decret ha generat una intensa controvèrsia política. Arriba en un moment d'evident fragilitat per a la coalició governant, en particular per al Partit Socialista (PSOE).
El Govern s'ha enfrontat a resultats decebedors en les eleccions regionals, relacions cada vegada més tenses amb els seus aliats parlamentaris; en particular, amb el partit nacionalista català Junts. També existeix un clima generalitzat de malestar polític relacionat amb les acusacions de corrupció que afecten membres del PSOE, incloent-hi la família del president Pedro Sánchez.
En aquest context, el Partit Popular (PP) i Vox han acusat el Govern d'utilitzar la política migratòria com a distracció, i assenyalen el mortal accident ferroviari ocorregut a Adamuz el 18 de gener, que es va cobrar almenys 46 vides, així com també la crisi generalitzada del sector ferroviari.
Ara bé, aquesta narrativa de distracció passa per alt la llarga gestació de la mesura. La recollida de signatures per a la iniciativa legislativa popular va començar en 2021, i el Congrés va donar formalment suport la proposta a l'abril de 2024, quasi 21 mesos abans que el decret fos finalment aprovat en 2026.
L'aritmètica parlamentària també ha exercit un paper important en aquesta decisió, ja que l'Executiu espanyol no disposa de majoria parlamentària. Des de les eleccions de 2023, els vots combinats del PP, Vox i Junts (que va fer costat a Sánchez en 2023, però que ja no pot considerar-se'n un aliat parlamentari) sumen una estreta majoria de dreta, malgrat que el mateix Govern està liderat per l'esquerra.
Això ajuda a explicar la decisió de procedir mitjançant un reial decret, un instrument normatiu que no requereix la ratificació parlamentària. No es tracta d'un cas aïllat: mesures com la despesa en defensa també s'han promogut d'aquesta manera.
Governar mitjançant la regularització
Irònicament, en un sistema parlamentari com l'espanyol, en el qual l'executiu sorgeix d'una votació d'investidura, el mateix Govern que es va formar amb el suport parlamentari en 2023 està ara fent tot el possible per a evitar les votacions en el Parlament. Espanya no ha aprovat un nou pressupost estatal des de 2022, i el Govern ni tan sols va presentar un projecte de pressupost en 2025.
La raó és senzilla: reunir una majoria s'ha tornat extraordinàriament complex. Qualsevol coalició viable ha d'incloure no sols els partits governants, el PSOE i Sumar, sinó també els nacionalistes regionals i els partits independentistes, així com forces tant d'esquerra com de dreta, tots amb les seues pròpies agendes, rivalitats i tensions internes.
Res d'això no és nou. Els governs en minoria i els parlaments fragmentats són característiques habituals de la política espanyola. Allò que sí que és nou, però, és la intensitat de la polarització política, que crea la impressió d'un escenari excepcional o totalment desacostumat.
Des d'aquesta perspectiva, el decret de regularització pot entendre's com un intent del Govern de recuperar la iniciativa sense passar pel Congrés, marcar l'agenda política i reparar les tenses relacions amb Podem.
Encara que Podem només disposa de 4 dels 350 escons de la cambra, aquests escons són decisius: en un parlament minoritari, cap no pot donar-se per descomptat. Així és com funcionen els governs minoritaris, configurant l'agenda i negociant constantment amb altres forces polítiques, i en aquest sentit, no hi ha res extraordinari ací: és simplement un govern que governa.
En última instància, el decret reflecteix una elecció política més àmplia. Mentre que molts governs donen prioritat al tancament de fronteres i a l'expulsió, Espanya ha optat per abordar la realitat que centenars de milers de persones ja vivien i treballaven al país sense estatus legal.
L'experiència passada demostra que incorporar-los al sistema legal enforteix les finances públiques, millora la cohesió social i, sobretot, retorna els drets a persones que ja formen part de la societat espanyola.
Asbel Bohigues, Professor de Ciència Política, Universitat de València
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
