.jpg)
Paloma López, Universidad Internacional de Valencia; Alejandro Cano Villagrasa, Universidad Internacional de Valencia; Eladio Aparicio Castro; Irene Cano López, Universitat de València; Laura Viqueira Gutiérrez, Universidad Internacional de Valencia; María J. García-Rubio, Universidad Internacional de Valencia i Sandra Hoyos, Catholic University of Uruguay
A vegades n'hi ha prou amb un silenci. Un missatge que no arriba quan esperem en aquesta era de la immediatesa. Una resposta curta, ràpida, aparentment més freda de l'habitual. De sobte se'ns fa un nus a l'estómac. Pensaments accelerats: “Alguna cosa he fet malament”, “Ja no li importe”, “Està molest amb mi”.
I, de colp, el cos reacciona abans que la raó: enuig, inquietud, pensaments negatius que es disparen. Hores després, quan tot s'aclareix, sorgeix la mateixa pregunta: per què m'afecta tant?
Et reconeixes en una situació semblant? Aquestes reaccions no solen explicar-se per simple inseguretat o perquè siguem “massa sensibles”, sinó per patrons emocionals apresos que el cervell activa de manera automàtica.
El cervell aprèn a sentir i a relacionar-se
Durant anys s'ha pensat que la personalitat era una cosa quasi fixa. Els estudis clàssics mostraven que trets com l'ansietat o la sociabilitat es mantenen bastant estables amb el pas dels anys. Aquestes dades havien reforçat la creença que, en l'essencial, “som com som”.
Ara bé, una gran revisió de recerques publicada en 2006 va mostrar per primera vegada que aquests trets poden canviar al llarg de la vida, encara que siga de manera gradual. La personalitat presenta continuïtat, però no està escrita en pedra.
La neurociència aporta una clau important: el cervell posseeix neuroplasticitat, és a dir, la capacitat de reorganitzar les seues connexions segons l'experiència. No sols aprenem coneixements: també aprenem maneres de reaccionar emocionalment i d'interpretar els altres. Com va assenyalar el neurocientífic Eric Kandel, els canvis psicològics duradors impliquen canvis en els circuits del cervell.
Experiències que marquen
És ben cert que les primeres relacions de la nostra vida influeixen de manera decisiva en l'aprenentatge. Diversos estudis han mostrat que les experiències primerenques afecten el desenvolupament i la connexió entre l'amígdala (implicada en la resposta emocional) i l'escorça prefrontal (que ajuda a regular-la). Aquestes xarxes no sols emmagatzemen records concrets, sinó també expectatives: què esperem dels altres i com interpretem els seus gestos.
Si algú ha crescut en un entorn on la proximitat era impredictible o on les emocions intenses no es regulaven bé, el seu sistema nerviós pot tornar-se especialment sensible a senyals ambigus. Les recerques han relacionat aquesta sensibilitat més alta amb diferències en la comunicació entre regions cerebrals emocionals i reguladores. En la vida adulta, desacords menors poden activar respostes intenses que semblen sorgir "del no-res”, però que en realitat estan connectades amb aprenentatges anteriors.
Per això repetim patrons. No perquè vulguem patir, sinó perquè el cervell tendeix a reaccionar segons models que li resulten familiars. Però no és un destí ineludible, com veurem.
Vaivens emocionals
La personalitat és la manera en què una persona viu, processa i comprèn l'experiència de si mateixa i dels altres. No es redueix a etiquetes com ara “nerviós” o “impulsiu”: des de la psicologia clínica es parla també d'“organització de la personalitat”.
El psiquiatre i psicoanalista Otto Kernberg va proposar que existeixen diferents nivells en aquesta organització. Mentre que algunes persones presenten una identitat més coherent i estable, altres tenen més dificultats per a integrar aspectes contradictoris de si mateixes i dels altres.
Quan aquesta integració és menor, poden aparèixer oscil·lacions intenses: idealitzar algú i poc després sentir-se'n profundament decebut, interpretar una crítica lleu com a rebuig total o reaccionar amb gran intensitat davant frustracions menors. No es tracta de falta de caràcter, sinó d'una forma concreta de funcionament psicològic.
La qüestió és si aquest funcionament pot modificar-se.
Psicoteràpia i canvi profund
Alguns tractaments psicològics intenten alguna cosa més que alleujar símptomes. Treballen sobre els patrons relacionals que organitzen l'experiència emocional. Un d'aquests és la teràpia focalitzada en la transferència (TFP), desenvolupada a partir del model del mateix Kernberg. En aquesta teràpia s'analitzen els patrons de relació que apareixen en la vida del pacient –i també en la relació amb el terapeuta– per comprendre'ls millor i afavorir canvis més profunds.
En una recerca publicada en l'American Journal of Psychiatry es va comparar la TFP amb altres tractaments per al trastorn límit de la personalitat i els investigadors van observar millores significatives en impulsivitat, conductes autolesives i funcionament global.
Un altre estudi va revelar que la TFP no sols redueix símptomes, sinó que també modifica patrons d'inclinació i millora la capacitat reflexiva, és a dir, la forma en què les persones comprenen les seues pròpies emocions i les dels altres.
Aquests resultats apunten una cosa més profunda que una simple millora superficial: indiquen canvis en l'organització de la personalitat.
També canvia el cervell?
Les recerques assenyalen que una psicoteràpia eficaç no sols pot canviar com pensem o sentim, sinó que també pot estar associada a canvis en el funcionament del cervell. Alguns estudis realitzats amb persones amb trastorn límit de la personalitat han observat que, després d'un tractament estructurat, disminueix l'activitat de regions implicades en les emocions intenses —com l'amígdala— i augmenta l'activitat d'altres àrees que ajuden a regular-les i a controlar els impulsos.
En altres paraules, comprendre millor les nostres reaccions, revisar-les en un entorn segur i viure experiències relacionals més estables pot canviar la forma en què interpretem allò que ens ocorre. Algunes recerques assenyalen que aquests processos també podrien estar relacionats amb canvis en els circuits cerebrals implicats en les emocions.
Hi ha marge d'adaptació
La personalitat no és infinitament flexible. Hi ha factors biològics i temperamentals que influeixen en la nostra manera de ser. Per tant, el canvi profund no és tampoc immediat ni senzill.
Ara bé, les dades actuals no sustenten la idea que estem condemnats a repetir indefinidament els mateixos patrons. Més precís seria dir que tenim tendències apreses que poden reorganitzar-se.
Canviar no significa deixar de ser un mateix: comporta ampliar la capacitat de regular emocions, mantenir relacions més estables i sostenir una identitat més coherent. La neurociència mostra que el cervell conserva marge d'adaptació al llarg de la vida.
La pregunta, aleshores, no és si som “així” per sempre, sinó en quines condicions podem deixar de repetir allò que ens fa mal. La ciència apunta que, dins uns certs límits, és possible el canvi psicològic.
Paloma López, Professor and researcher Cognition, Affect, and Resilience Research Group. Faculty of Health Sciences. International University of Valencia (VIU), Universidad Internacional de Valencia; Alejandro Cano Villagrasa, Director del Grado en Logopedia, Universidad Internacional de Valencia; Eladio Aparicio Castro, Psiquiatra; Irene Cano López, Profesora Ayudante Doctora. Departamento de Psicobiología, Universitat de València; Laura Viqueira Gutiérrez, Directora Máster Formación Profesorado Secundaria, Universidad Internacional de Valencia; María J. García-Rubio, Profesora de la Facultad de Ciencias de la Salud de la Universidad Internacional de Valencia - Codirectora de la Cátedra VIU-NED de Neurociencia global y cambio social - Miembro del Grupo de Investigación Psicología y Calidad de vida (PsiCal), Universidad Internacional de Valencia i Sandra Hoyos, Profesora del Departamento de Neurociencia y Aprendizaje. Doctora en Psicología., Catholic University of Uruguay
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
