Jose Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València; Juan Francisco Merino-Torres, Universitat de València; Mª Inmaculada Zarzo Llobell, Universitat de València i María Trelis Villanueva, Universitat de València

Aquest 2023 celebrem el centenari del naixement d'una de les més grans sopranos operístiques del segle XX: Maria Callas. Quan pujava a l'escenari, aquest s'omplia d'una veu càlida, lírica i intensa, que embolcallava l'ambient amb reverberacions melodioses difícils de replicar per altres cantants.

Durant tota la seua vida, l'artista tingué l'obsessió de mantenir un pes ideal, tal com demostra una carta, datada el 3 de juliol de 1949, dirigida a la soprano Maria Caniglia.

Aquesta situació donaria lloc al que es va denominar el “miracle” o la “metamorfosi” de la Callas, i que ha sigut estudiat pel nostre grup de recerca. El moment de referència és l’estrena de l'òpera Don Carlo, de Giusseppe Verdi, a La Scala de Milà, el 12 d'abril de 1954.

Una pèrdua de pes que va encoratjar els rumors

Partint de la base que la soprano d'ascendència grega feia 173 centímetres d’alçada (segons la seua targeta d'identificació, emesa el 9 de juny de 1949 per l'Ajuntament de Zevio, a la província italiana de Verona), el seu pes va fluctuar des dels 100 quilos el 1945 fins als 64,8 el dia de la seua aparició a La Scala.

A partir d'aquell moment, les notícies falses van proliferar i el seu aprimament es va atribuir a l'efecte d’haver ingerit voluntàriament una tènia. Aquest cuc pla de color blanquinós causa una malaltia parasitària, anomenada teniasi o teniosi, que es contrau en menjar carn crua o mal cuita de bestiar boví o porcí, hostes de les espècies Taenia saginata o Taenia solium, respectivament. La pèrdua de pes o apetit es compten entre els seus possibles símptomes.

El seu ús per a aprimar es basa en rumors originats a la fi del segle XIX i desmentiments amb força per l'Associació Mèdica dels Estats Units el 1930. No obstant això, va tornar a aparèixer com un possible tractament en l'època de Maria Callas. Actualment, és possible adquirir el paràsit per internet en càpsules amb un preu que ronda els 1 500 €.

De fet, es va arribar a plantejar l'excèntrica i ridícula idea que un famós metge suís li va recomanar que ingerís aquest paràsit bevent una copa de xampany. Tal com hem demostrat en el nostre estudi, només hi ha dues versions de la presència de la tènia en el seu cos.

“Vine immediatament. L'he morta!”

La primera de les versions és recollida pel seu espòs, Giovanni Battista Meneghini. Aquest va indicar que va haver d’eixir de manera precipitada d'una funció a què assistia a La Scala per atendre la telefonada de la seua dona des de la suite del Grand Hotel. “Battista, per favor, vine immediatament. L’he morta!”, el va apressar.

Quan Meneghini va arribar, la seua dona li va dir que havia expulsat la tènia mentre es banyava i l'havia morta. Situació que va confirmar el metge de Callas, Gerardo de Marco, aquella mateixa nit.

L'altra versió prové de Claudia Cassidy, una influent crítica nord-americana d'arts escèniques. Segons Cassidy, la cantant li va explicar que la seua pèrdua de pes es devia efectivament al paràsit expulsat.

Durant aquesta etapa, la Callas va rebre moltes cartes perquè revelés el seu secret. Diverses clíniques i empreses fins i tot li van arribar a oferir sumes astronòmiques per una patent exclusiva sobre el seu mètode.

L'escàndol de la pasta

Curiosament, el 1954 va aparèixer un anunci en el diari italià Corriere della Sera que afirmava que Maria Callas s’havia aprimat després de seguir un tractament a base de menjar un tipus de pasta coneguda com a Pantanella Mills, i que avalava el seu cunyat Giovanni Cazzarolli. Indignada per aquesta afirmació falsa, la cantant va demandar l'empresa italiana.

El director gerent de Pantanella (que era nebot del papa Pius XII) va intentar defensar la seua reputació i va sol·licitar l'ajuda immediata del seu oncle. Amb això, però, no n’hi hagué prou, perquè Maria els va portar a judici. Després de quatre anys de dures disputes legals, va rebre una indemnització, el pagament de les costes i una carta de disculpa escrita pel seu cunyat i Pantanella Mills i publicada en el Corriere.

Misteri resolt

El nostre article va intentar dilucidar si la Callas realment albergava una tènia al sistema digestiu. I confirmem que la resposta a aquest enigma va ser resolta per la seua xef personal, Elena Pozzan. Al febrer de 2014, Pozzan va declarar que tant la cantant com ella mateixa es van infectar repetidament de tènies pel consum de carn crua, ja que seguien una dieta alta en proteïnes.

De fet, el seu espòs ja va assegurar que la dieta de Maria Callas es componia de carns a la graella o steak tartar (plat elaborat a base de carn de boví picada crua), grans quantitats de verdura sense condimentar, una mica d'aigua, una mica de vi i gens de pa ni pasta. I és pel consum d'aquesta mena de carn, i en concret de l’steak tartar, per què es dedueix que l'espècie responsable de la seua teniasi va ser Taenia saginata.

Un altre gir de guió

Però no és l'únic descobriment que dona una nova perspectiva sobre la biografia de la gran diva. Fins ara es creia que la seua modista, coneguda com a Biki, era la responsable d'ensenyar-la a vestir i caminar amb elegància. D'ella va adquirir més de 200 vestits, 150 parells de sabates i 300 barrets.

Tot i això, fa uns dies el nostre equip de recerca va publicar un article on es revela que hi va haver una altra persona que va influir en la imatge pública de la Callas. La descobrim després de generar una nova eina híbrida que combina la intel·ligència artificial, mitjançant la combinació d'un sistema de reconeixement facial i un servei de recuperació d'imatges, juntament amb el procediment de revisions sistemàtiques.

Això, però, és una altra història que ja contarem un altre dia.

Jose Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València; Juan Francisco Merino-Torres, Professor de Medicina, Unitat d'Endocrinologia i Nutrició, Universitat de València; Mª Inmaculada Zarzo Llobell, Estudiant de Doctorat en Medicina per la Universitat de València (UV), Universitat de València i María Trelis Villanueva, Professora titular de Parasitologia, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.