.jpg)
Llúcia González Safont, Fisabio; Blanca Sarzo Carles, Fisabio i Marisa Estarlich Estarlich, Universitat de València
“Hauríem de tenir un animal de companyia?". "Beneficiarà la salut mental del nostre fill o la nostra filla?”. Aquestes i altres preguntes són habituals en moltes famílies i d'allò més pertinents: més de la meitat de llars espanyoles disposa avui d'un o més animals domèstics, d'acord amb l'Associació Espanyola de la Indústria i el Comerç del Sector de l'Animal de Companyia.
Qüestió d'aferrament
Es dona el nom d'aferrament als llaços emocionals que es creen entre un bebè i la seua figura cuidadora com a part del seu desenvolupament, que aporten seguretat i consol. Aquest vincle pot formar-se en un cert grau també amb els animals, que, segons les dades, poden exercir efectes beneficiosos de diferents formes:
• Afavoreixen la regulació emocional i, així, ajuden a fer que els menuts es calmen.
• Potencien la responsabilitat, l'empatia i les normes morals.
• Són “catalitzadors” per a facilitar i acompanyar altres relacions humanes. Això ocorre, per exemple, quan un animal és el punt d'interès comú entre un menor i un familiar poc conegut.
• Afavoreixen el comportament prosocial.
• Ajuden a comprendre el llenguatge no verbal.
• Participen en experiències transicionals. És a dir, actuen com a substitut de la figura d'aferrament quan aquesta no es troba present.
Però, més enllà d'aquestes virtuts, com afecta realment la salut mental dels més menuts la convivència amb animals a casa? Ens referim de manera específica a la major o menor presència de problemes categoritzats com a internalitzants (símptomes de depressió, ansietat, somatització, etc.) i externalitzants (els que es relacionen amb la conducta i poden incomodar l'entorn del menor, com l'agressivitat o la ruptura de normes).
Estudi dins del Projecte INMA
Cohorts INMA incloses en l'anàlisi (quadre roig). Nombre de participants (dones embarassades) en el període del reclutament per a l'estudi. Llúcia González, CC BY
Per a indagar-ho, vam analitzar les dades que proporciona el Projecte INMA (Infància i Medi Ambient). Es tracta d'un estudi de cohorts, és a dir, un seguiment periòdic dels participants –en aquest cas, des de l'embaràs fins als 6-7 anys– per mitjà de qüestionaris, mesuraments ambientals i proves clíniques.
Gràfic descriptiu d'animales en les famiílies.
Concretament, el nostre treball incloïa unes 1 900 famílies d'Astúries, Guipúscoa, Sabadell i València. D'aquestes, el 52,3% tenia o havia tingut un o més animals de companyia; un 19,1% havia conviscut amb gossos; un 8,7%, amb gats; un 14,8%, amb ocells; i un 28,6%, amb altres animals, com ara hàmsters, conills, tortugues o peixos.
Quan vam avaluar la relació entre la presència d'animals i la salut mental, vam observar que els infants que no havien tingut mai animal de companyia manifestaven les puntuacions més positives. Segons algunes tendències, encara que no poden considerar-se significatives, els qui sempre havien conviscut amb un animal domèstic mostraven resultats lleugerament més negatius. Per la seua banda, els qui només havien tingut animals puntualment presentaven riscos més alts d'experimentar problemes. Ara bé, cal aclarir que aquest patró només va ser significatiu per al cas dels gats.
Relació entre tinença d'animals de companyia i salut mental infantil.
A fi de considerar altres factors que podrien influir en aquesta relació, vam fer anàlisis múltiples que ens van permetre ajustar els resultats segons la classe social, el sexe, l'edat o la cohort, entre altres. Així, vam poder observar que no hi havia diferències entre els qui no havien conviscut mai amb animals i els qui n'havien tingut sempre o només puntualment. Això s'aplicava a la variable que estudiava qualsevol tipus d'animal, així com les específiques que avaluaven la relació amb gossos i ocells.
La cosa més curiosa és que tenir un gat als 4-5 anys edat sí que es podia associar amb més problemes de salut mental, mentre que disposar d'una altra classe d'animals, com ara hàmsters, conills, tortugues o peixos de manera persistent al llarg de la primera infància semblava exercir un efecte protector en els infants.
Explicacions per a aquestes troballes
En els primers anys de vida, els llaços afectius poden no estar totalment formats. Per això, és possible que la presència de gossos o ocells no afecte gran cosa la salut mental. A més, altres variables no incloses en el nostre estudi podrien haver influït en els resultats.
En el cas dels gats, la seua manera d'interactuar amb les persones podria explicar els efectes observats. Són més independents, fet que limita el vincle emocional. Addicionalment, pot influir que algunes famílies que trien aquest animal per a companyia tinguen fills o filles amb necessitats emocionals.
A més, la toxoplasmosi és més comuna en gats que en altres animals. Aquesta infecció, provocada pel paràsit Toxoplasma gondii i que es pot transmetre a humans, es relaciona amb problemes de comportament i està vinculat a trastorns mentals greus, com el trastorn bipolar i l'esquizofrènia.
Finalment, tenir peixos, tortugues i hàmsters de manera constant sí que sembla protegir els menuts enfront de problemes de salut mental. Aquestes animals no sols procuren un contacte estable i fàcil, sinó que també ajuden a aprendre responsabilitat, empatia i autocontrol.
L'impacte real de tenir un animal de companyia
En conclusió, el nostre estudi no va associar clarament la presència d'alguns animals de companyia, com gossos i ocells, amb beneficis o perjudicis en la salut mental infantil. Això podria deure's al fet que el treball està centrat en una exposició molt primerenca del menor i, per tant, es requeririen estudis centrats en edats més avançades.
A més, els menors que havien conviscut amb animals com hàmsters, conills, peixos o tortugues de manera constant van obtenir millors resultats que els que només hi havien tingut relació de manera puntual. Això indica que la continuïtat del vincle pot ser més beneficiosa que no l'exposició esporàdica. I, encara que viure amb un animal de companyia pot fomentar la responsabilitat, l'empatia i l'autoregulació emocional, el seu impacte real depèn de factors com el tipus de vincle, l'edat i l'estil de criança.
Llúcia González Safont, Investigadora del Centre d'Investigació Biomèdica en Xarxa en Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) i membre de la Unitat Mixta d'Investigació en Epidemiologia, Ambient i Salut FISABIO-Universitat Jaume I -Universitat de València, Fisabio; Blanca Sarzo Carles, Investigadora postdoctoral. Bioestadística, Fisabio i Marisa Estarlich Estarlich, Professora contractada doctora, Universitat de València
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
